Agafa el pal amb la mà. Mira l'horitzó. Respira
profundament. La brisa marina el despentina amb suavitat. No es deixa impressionar
pel fred. És l'home de gel esperant l'onada gegantina.
Amb poca traça dibuixa una ratlla a la fina
sorra de la platja. A la seva ment hauria de ser una ratlla fina i recta, però
la materialització ha deixat una sanefa imprecisa.
Es col·loca darrere de la frontera que ha
creat i, amb el mateix immobilisme amb el que actua sempre, espera les onades.
L'aigua arriba i marxa, seguint el compàs que Neptú executa des del fons marí. La
divisió sectorial en què ha convertit la sorra de la platja continua sense
esborrar-se. La seva metàfora segueix amb les mateixes inútils característiques
i, per molt que vulgui dir coses, no diu res.
La gent que se'l mira des de l'asfalt comenta
la seva bogeria. Falta de medicació, diuen uns. Falta de comprensió, contesta
una dona que no perd ni un segon en veure què fa.
El sol marxa per l'horitzó llunyà que mirava
temps enrere. Es queda sense llum. Sense espectadors. Sense res a mostrar. Decideix abandonar la seva obra
d'art i camina cap a l'asfalt. Des d'allà torna agirar-se i mira de trobar la
línia que l'aigua havia d'esborrar. No la veu. Avui hi ha lluna nova. La foscor
regne sobre la platja. Per fi la naturalesa ha modificat la mà humana. Ja pot dormir com un artista realitzat.
1 comentari:
a vegades un no es sent prou realitzat amb el que fa...
Publica un comentari a l'entrada