Fa molt ja d'aquells anys on les llàgrimes no eren de sang. Temps ha passat d'ençà que vas tornar. Recordes aquells dies? Tu no eres coix, jo no era cec. Bevíem fins les tantes de la matinada, sèiem al porxo mirant com queia el sol. Eren dies de joventut podrida. Drogues i alcohol abans de veure'ns amb noies més grans que nosaltres. Rock i música per venes que no eren nostres. No ens importava mai quina hora era. Robàvem el que trobàvem, ho dúiem a casa i, a l'endemà, sempre ho volíem tornar.
Ara la vida ens ha deixat mutilacions perennes. Som esguerrats d'un costat irreversible. No ho dic per la teva cama, ni pel meus ulls. No m'importa estar aquí al costat teu mentre els assistents de la seguretat social xafardegen les nostres converses. No m'importa no poder veure aquell sol que tant ens captivava. És molt més el que hem perdut durant aquests anys, qui sap si, ara, jo sento que ho he perdut i tu, en canvi, no notes res.
Deu ser tan negre la caixa que, a hores d'ara, no deus saber si és nit o dia.
1 comentari:
quin relat més trist
Publica un comentari a l'entrada