Relat de pares

El parc és un entorn que propicia la interrelació entre els nens. Segurament aquest fet es doni per diverses circumstàncies. La més destacable és la que fa referència a l'oci. És un lloc on els petits poden alliberar-se i jugar sense sentir com els pares els renyen, els demanen que callin o els imposen una dictadura total per fer-los asseure i estar quiets. Allà juguen lliurement, com animals, però no pas animals salvatges, sinó animals socials. Nenes i nens es relacionen, parlen, es toquen, s'empenten, es criden. Tot és vida i llibertat, no s'excedeixen en els límits establerts, però s'hi acosten tant com poden. Fins i tot els més petits xerren sense dir-se res. Nadons que tenen els cotxets ben a prop es miren i es toquen, somriuen, fan carones. Els seus pares, tot sovint un pare i una mare, simulen les converses que deuen tenir. Si es diuen el nom, si estan cansats, si riuen perquè tenen gana; tot val en l'imaginari d'uns pares que parlen sense saber res del que pensen els fills, però això no importa. Les converses fictícies que s'inventen provoquen un altre tipus de parlar. Més estúpid, si cal. Però ple de vida, també. Pare i mare, de diferents nens retornen al parc d'amagat, sense companyia, per acabar una conversa tan supèrflua com la dels petits, però amb un contingut adult. Sense paraules, com els nadons, es deixen anar i acaben rebolcant-se per uns arbustos que tapen les vergonyes de dos amants adúlters.