-I ells què et deien, estimat? Et feien cas?
-No, ningú m'ha fet mai cas, amor, ni tan sols tu,
quan et dic aquestes coses, em fas cas.
Sempre apagues el llum i marxes, em deixes aquí sol, teclejant un univers
infinit que acaba tornant al mateix lloc. I m'enrabia sentir-te parlar
sola. M'irrita sentir el teu plor abans d'anar a dormir. Sempre mirant les
antigues i gastades fotos que guardes al maleït calaix al costat del llit. Com
era ell? Et cuidava més que jo? Era més atent? O simplement mai et va demostrar
res i tu somnies que t'ho hauria pogut donar tot? Trista carretera plena de
vidres trencats. Quan va venir l'ambulància i es va endur el teu germà dins
d'un sac de plàstic... Aquell dia hauria d'haver demanat a Déu que se me'n dugés
a mi. El sac era prou gran per tots dos. No hauria protestat, hauria anat encantat. Ni tan sols m'hauria importat que m'haguessin enterrat amb ell.
Alguns
dies recordo aquell moment, tu ploraves a la vorera quan jo vaig arribar, el
policia em demanava que no passés, però no et podia deixar allà, xopa de pena,
seca d'amor. Recordo com et vaig abraçar, va ser l'instant més fred de la meva
vida. Des d'aquell dia he viscut entre glaciars, amb el cap ple de neu i el cor
lluitant contra el gel més dur.
1 comentari:
És molt trist, dur i difícil.
Publica un comentari a l'entrada