Relat de webcams

Els minuts passaven sense cap mena de gràcia. La Maria estava avorrida a casa. Avui tenia festa. No us pregunteu per què. Perquè no importa. Ja havia anat a comprar el diari, esmorzat a la terrassa, fregat el menjador, llegit trenta pàgines del seu llibre de capçalera i rentat els plats que havia usat el sopar de la nit anterior. 

Estava sola i va recordar el seu marit. Ell estava a Polònia per un viatge de feina que durava tota la setmana. En venir-li a la memòria li va escriure un mail. Un missatge curt,  poc interessant. Li va explicar què havia fet i que ja no tenia res més interessant a fer. Quan va acabar, va esperar cinc minuts per veure si rebia resposta. Però no apareixia cap missatge a la safata d'entrada. Esperant la seva contestació va escriure-li un altre mail, dient-li que li agradaria parlar amb ell just ara, per webcam. Li va explicar que segur que ell estaria content de fer-ho, perquè la Maria només portava un camisó blanc i un conjunt de llenceria fina a sota.

Mentre ho escrivia es va posar calenta. En clicar a "enviar" va notar que quelcom dins seu cremava. Tenia unes ganes boges d'ensenyar-li al seu marit el camisó. Les ganes eren tantes que va recordar que a vegades ell es connectava amb webcam per feina. 

Dit i fet. Ella s'hi va connectar. Però el seu marit no. No volia tancar el programa, per si ell apareixia. Amb el dit picava la taula, com qui clica alguna cosa que sap que no serveix per res, però que fa passar l'estona.

Aleshores va veure com un antic amic es va connectar. Va aparèixer un avís a sota de la pantalla. Ella va dubtar si saludar-lo. I mentre dubtava ell va invitar-la a parlar. 

Val a dir que la Maria ja no recordava ni com anava vestida. Tenia el cos calent i les neurones rumiant quan va ser la última vegada que va xerrar amb ell. Finalment va acceptar i es va obrir una nova finestra a la pantalla. Ell estava molt canviat, semblava un home molt més madur. Portava barba d'un dia i unes ulleres de llegir. Ja no tenia tant cabell, però per contra havia guanyat en maduresa seductora. Pel que podia veure per la finestra, duia una samarreta negra, sense res estampat. I darrere seu hi havia una llibreria plena de gom a gom.

Els dos es van saludar amb un alegre "hola!". I tot seguit van començar a parlar del que parla la gent que fa temps que no es veu. Semblava que la conversa seria com tantes altres, on totes acaben amb la mateixa frase: "hem de quedar algun dia". Però no va ser així. Perquè quan el to de la conversa minvava, ell li va dir: "Saps, tants anys que fa que ens coneixem, i encara no t'havia vist així...".

En un primer moment ella va voler contestar-li "Com?", però abans de què les paraules sortissin de la seva boca es va mirar i va veure que anava vestida amb el camisó. No cal dir que els colors predominants del seu rostre s'aproximaven al roig. La vergonya va ser tal que els dos es van posar a riure. Aleshores la Maria va preguntar-li si es podia esperar, que s'aniria a posar alguna cosa més adequada. Però ell li va dir que "no li havia vist mai res més adequat".

Aleshores el silenci s'apoderà del canal de transmissió. No es digueren res. Només es miraren. Ambdós volien seguir per aquest camí. Ell volia despullar-se. Ella somniava en ensenyar-li que sota el camisó hi havia més coses interessants. Ella desitjava veure'l tocar-se. Ell anhelava un onanisme diferent. Fins i tot ambdós creuaren les cames i les premeren fort.

Aleshores, en mig d'una escalfor cibernètica total, ell apagà la connexió.