Relat de sols

Mentre la música sonava a tot drap, ella fumava una cigarreta al porxo de casa seva. Vivia a la muntanya, lluny d'aquelles ciutats que tant odiava. Feia un parell d'anys que s'havia separat i, des d'aleshores, no havia mantingut cap tipus de relació seriosa amb ningú. Si bé és cert que algun que altre noi havia pujat a la seva casa, també ho és que cap dels que ho havien fet van repetir mai més.

Començava a fer-se de nit i el sol, en lloc de pujar -com explicava la cançó-, baixava fins a l'horitzó. Una llarga planúria descansava davant seu. Cada tarda veia com el gran astre li deia adéu. I així anava a succeir un cop més. 

La dona es va treure els pantalons i la camisa. Duia un conjunt grana i encara no s'havia tret el barret. No li importava estar mig despullada. Vivia a la natura i, tot sovint, passejava nua entre els arbres del voltant.

Aquella nit no volia sopar. Tan sols desitjava veure el sol marxar i anar a dormir. Per això esperava ansiosa l'últim sospir de la gran bola vermella. El problema va esdevenir quan, en tocar l'horitzó, el sol va rebotar. Ella no s'ho podia creure, però ho va veure amb els seus propis ulls. Embadalida, va restar allà quieta, només vestida de grana, fins que el sol va tornar a contactar amb la línia plana de l'horitzó.

Aquest cop sí. Va marxar. Va dir adéu. I ella, aleshores, va sentir frustració per no haver experimentat altre cop el rebot del sol.