I mentre cantava la seva cançó preferida, els guerrers van entrar a la ciutat amb el fusell a la mà. Els pocs núvols que tacaven el cel blau van desaparèixer. Una nuvolosa grisa acompanyava un so marcat per un ritme descompassat. Queien bombes i els homes saltaven mutilats. No hi havia notes de records ni frases plenes de sentiments. Només una tristor buida al costat de l'home cantant.
Sabia que aquell era el moment més gloriós que li brindava la història. Estava allà per viure allò i explicar-ho després, no podia fugir. Havia de prendre nota. Calia estar atent a tot el que succeïa. Però hi havia tanta sang, tanta runa caiguda, que els seus ulls s'ompliren de llàgrimes i no li deixaren veure res.
EN mig d'una foscor infinita una mà li acaricià els cabells. Ell estava atemorit. No volia saber si era una mà poc amistosa. Va preferir callar i esperar a veure què passava. Ja no se sentien crits, ni tampoc bombes. Però l'olor de carn cremada continuava allà. Igual que seguia la mà desconeguda tocant el seu cos.
En aquest punt una veu, la veu de la mà, li digué: "Fill meu, vine'm a buscar, res és com abans... fill meu, t'enyoro tant".
3 comentaris:
En el moment de la mort, diuen que veiem i sentim els nostres esser estimats que ens criden.
les guerres poden fer embogir a qualsevol, sobretot si estem a prop de la mort...
@gemma: La llàstima és q no es pugui preguntar als morts, no?
@Judith: i sense guerres no estem bojos¿??
Publica un comentari a l'entrada