Relat de drames

Una nit d'estiu, va arribar l'hivern. Un matí d'hivern va arribar la fi. No hi havia camí. Ni drecera. Ni res per on passar. La seva ment era l'únic ambient on restar, quiet. Sense llum. Sense menjar. Sense beure. Sense res que els altres poguessin donar-li. Estava sol. Abandonat a no se sap a on, però no en aquest món. No podia seure ni estirar-se. No aconseguia pensar ni reflexionar. L'estat en el que es trobava era mancat de tot allò que necessitem i, naturalment, de tot el que desitgem.

Qualsevol humà s'hagués despesperat. Qui sap si podríem parlar d'un suïcidi. Qui sap si podríem narrar una mort sobtada. Només sabem que entre tanta tristesa percebuda, calia veure els seus ulls plens de llàgrimes. Però sense ànima no hi ha pena. Sense pena no hi ha tristor. Sense tristor és impossible que arrenqui el plor. Conscient, l'escriptor deixa anar una gota de tinta, una gota fina i cruel, que taca els seus ulls i converteix un relat en un drama.