Relat de cardar

La Cristina i el Marc fa vuit anys que són parella. De fet, són parella de fet. La seva relació, admirada per molts dels seus amics, té els seus alts i baixos, com els tenen qualsevol altre duet -o per què no, triplet-. El cas d'aquesta història, però, no parla de trios ni de falta de passió; sinó que es centra, segons vol el seu escriptor, en un dia en concret. 

Una nit, d'un 8 de març, és igual de quin any. La parella estava sopant al seu pis del carrer de Mandri. El menú era senzill: truita de patates i pa amb tomàquet. La televisió era encesa i tots dos menjaven sense parlar. La Cristina va aturar-se i va agafar la mà del Marc. 

-Atura't amor, deixa de menjar. Vull que fem l'amor i em facis cridar com mai.

-Ara? Que t'empatolles? No et pots esperar? -Ell somreia, però no de felicitat, sinó d'incredibilitat. Pensava que estava parlant en clau d'humor.

-Ni clau d'humor ni hòsties. -Va dir la Cristina mirant el cel i dirigint-se a l'escriptor-. Tinc unes ganes boges de fer l'amor amb tu. De tenir sexe i cridar. Vull que els veïns protestin i a mi no m'importi. Vull sentir-me satisfeta.

-Ostres preciosa, no podem esperar, sopar i després anem al llit?

-No, no, amor. No m'entens, no vull més del mateix. Vull una relació diferent. Portem vuit anys buscant el punt G i, sincerament, no et sàpiga greu, però mai l'has trobat. Ara m'he adonat que buscar-lo és una estupidesa. M'he alliberat. Estic excitada. Necessito cardar...