Quan això passava, que era tot sovint, en Roger s'enfurismava. La renyava i acostumava a sortir a fumar a la terrassa que tenien al pis de Gràcia. Allà es recolzava a la barana i mirava les noies que passaven pel seu carrer. Quan en veia una que li agradava, li tirava alguna flor. Era enginyós i tenia un dot de paraula que, com a mínim, les feia somriure. Alguna que altra, però, s'aturava i li demanava més. Era aleshores quan es deixava anar i podia recitar amb passió: "Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny."
La Xènia el sentia des de dins del pis i reia. Li agradava veure'l gesticular. Li excitava admirar com el seu amant provava sort amb altres dones. Se sentia molt afortunada de posseir-lo. El mirava i el seu cos s'escalfava. Era com veure'l a la televisió. Era un actor recitant. Un actor molt bell. I el tenia davant. A vegades la temperatura corporal li pujava tant que, sense poder evitar-ho, es treia la roba i s'estirava al sofà. A partir d'aleshores ella recitava "No hi havia a València dos amants com nosaltres...".
5 comentaris:
Aquesta parella-noi trobador està en extinció. A mi em resulta una mica ridícula. Per declamacions en el s.XXI em quedo amb les tipus Daaaaaaaaaaaalí. Molt més passades, còmiques i cuinades.
No sé si estan pssades de moda com diu en Jordi, però crec que ella està més enamorada del personatge que de la persona.
Genial el relat:)
@Jordi: Vols dir que no prefereixes les tipus "moreeeeeeeeena!"?
@Gemma: Podria, podria... al cap i a la fi... com tota realitat és subjectiva... potser ella només coneix l'actor i no la persona... no?
@Art: Gràcies!
No m'acaben de convèncer els homes que surten a la finestre a dir coses, això si, m'encanten els homes romàntics i més si són poetes que escriuen amb el cor ;)
Publica un comentari a l'entrada