dimarts, 28 de febrer del 2012

De vergonya


Ell ho ha imaginat tants cops, de nit i de dia, que el més normal seria que ja no s'excités. Però, sorprenentment, no és així. Sap que no és el correcte. Però ella l'excita. L'excita molt. Entre tots dos hi ha una sensació de pecat que, per molt que ho evitin, els pica fort la caixa toràcica. Ella es talla molt més que ell, que és descarat com cap altre dels seus aduladors.
Tot i aquest sentir, es diu una vegada i una altra que se l'ha de treure del cap. Necessita oblidar-la, però hi ha quelcom dins seu, a temperatura roent, que no li deixa fer. Sap que no està enamorat. Sap que només és passió, un sentiment que esdevé excitació. Coneix els seus instints i, indubtablement, aquests són els més perversos que ha tingut mai. Li encanta que així sigui, li agrada jugar amb ella. És plenament conscient, o no, de quins són els límits. Entén perfectament que mai arribaran enlloc. Però segurament sigui aquesta impossibilitat, acceptada per tots dos, la que els faci envermellir encara més.
Ella el nega i somriu. Ell no ho veu, però ella es mossega el llavi. Ell es llença i ella riu. No ho nota, però ella s'acaricia com si ho fes ell. Així és un vespre d'estiu i una nit d'hivern. 
D'amagat, quan ningú la veu, es treu la cuirassa negra i explora els seus instints més salvatges. S'imagina que la besa, posant llavi sobre llavi, llengua contra llengua. Ja no és corrupció, és només imaginació. El veu tan clarament que ha de respirar fons. Gemega perquè està sola i, aleshores, no  li fa vergonya tancar els ulls i, plaentment, notar les seves mans damunt del seu cos. 

6 comentaris:

Jordi Santamaria ha dit...

Bon relat.
Moltes d'aquestes passions neixen a contrafeina. La feina és niu d'avorriment, safareig i tonteig, i de la teoria de la relativitat d'Einstein també.

Yves ha dit...

@Jordi: Ostres, m'encanta la comparació que has fet... entre el descobriment de la teoria de la relativitat i el descobriment passional... Ole!

jjulia ha dit...

El relat és totalment creïble. Moltíssima gent té aquest tipus de relacions que acostumen a ser intermitents en el temps, és a dir, són relacions a les que t'agafes quan no tens una relació estable. Realment és una descripció molt real i sensitiva.
Per una altra banda, espero que valoris una petita crítica literària d'una col•lega de lletres. Vigila amb el subjecte de la narració ja que comences amb un "ell" com a protagonista i acabes amb una "ella". Això fa que quedi un pèl confús i, en el meu cas, que m'ho torni a llegir.
Tot i això, l’essència i el regust del relat són boníssims.

Yves ha dit...

@jJulia:
1-Segons aquest bloc: Res és real, pqè tot és la nostra realitat.
2-Gràcies! Al bloc ens encanta rebre crítiques, de veritat! En aquest cas, però, la intenció era aquesta. Fixa't que no només començo amb un ell i acabo amb un ella, sinó que el veritable pas és:
ELL-ELL/ELLA-ELLA
La majoria dels relats que publico s'han de llegir més d'un cop. Perquè intento confondre el lector, els personatges, la realitat. Així és com realment s'arriba a la veritat de la vida: la realitat no existeix, només ens la podem imaginar. Tu d'unaa manera, jo d'una altra.

Gràcies!!!!!

jjulia ha dit...

Doncs si aquesta era la teva intenció, felicitats, acosengueixes el que vols però que sàpigues que serà la MEVA realitat però és un relat força REAL encara que ho vulguis negar, jejeje.

Judith ha dit...

A vegades fem volar la imaginació quan no podem tenir allò que volem, o potser, si ho tinguessim no ho voldríem, no?