Només hi ha fum. No hi ha passió. Ni sentiment. No se sent res dins d'una ira canònica i eterna. No es veu res entre un crim estigmàtic i durador. Les llàgrimes de la petita ja no recorren les seves galtes. No hi ha res a l'horitzó. La sang ha desaparegut. No han calgut exèrcits que netegessin vísceres i mutilacions.
Cada moment, viscut a partir d'ara, serà l'eternitat feta un segon. Les agulles ja no passaran d'un costat a l'altre de l'esfera. Les mans ja no es fregaran als vagons dels metros. Les veus ja no es cridaran entre el tràfic d'Occident.
Ha estat un cop únic. La sentència no es pot apel·lar. Res a dir. Cap comentari a fer. Només hi ha fum. Ni tan sols no hi ha resolució. Quan ella apareix, tot desapareix.
I en la llunyania, no se sap qui, veu una cara somrient. No és ningú. És el fum, juga sol, no té amb qui divertir-se. I el sarcasme s'apodera d'ell, volent compartir amb ningú una cara d'un pallasso assassí.
2 comentaris:
la justícia a vegades és cega i sembla que està al costat dels dolents...
El millor és ser un insubordinat de la vida, és la forma de no sofrir amb les seves incongruències.
Publica un comentari a l'entrada