dimecres, 29 de febrer del 2012

De mesures


L'Alyssa és una dona separada. Viu al barri de Les corts. Tota la vida ha residit al mateix carrer. Primer va compartir el pis amb sons pares, dos professors de grec de la Universitat de Barcelona. Després els seus progenitors van marxar a un país estranger i ella es va quedar sola. Allí muntava les millors festes universitàries que es recordin i, és clar, coneixia molts nois que la volien portar al llit. La seva forma de moure's, amb una cintura colpidora, aconseguia que tots els que entressin a la seva casa acabessin obsessionats amb els seus llavis. Van passar els anys i, per manca de fortuna dels seus aduladors, es va casar. Va ser un matrimoni, com era d'esperar, de curta durada. En un parell d'anys es va divorciar i, aleshores, va tornar a ser una joveneta esbojarrada, però amb uns quants anys més. Invitava a molts amics a sopar i es quedaven xerrant fins altes hores de la matinada, no importava si eren solters o casats. Tots tancaven els ulls i sentien com s'arrossegaven pel fred pis de casa seva. Es tornaven diminuts, ridículs.
A l'Eileen li passava tants cops que, ja acostumat, sovint visitava l'habitació de l'Alyssa. Passava per sota de la porta i escalava el moble que ella tenia al costat de la finestra. Com ja se'l coneixia de memòria, amb silenci obria el segon calaix i es perdia per dins. La seva petita dimensió convertia el caixó en una gran habitació. Allà jeia on podia i descansava, gaudint de la suavitat dels seus improvisats sofàs i, a la vegada, amagant-se del sentit del ridícul que tenia a fora. 
Com l'Alyssa ho sabia, un dia va decidir deixar una fotografia seva. Volia que ell encara se sentís més petit i, per això, va amagar-hi una foto d'ella nua. Se li veien les formes roents del seu cos. Se li observaven els seus bells pits sense tapar. Quedava al descobert el fruit de l'amor tan desitjat. La seva crueltat era tan gran que, sorprenentment, prioritzava fer-lo petit a ell a sentir vergonya per mostrar-se despullada.
El dia que ho va fer, però, l'Elieen es va distreure pel llarg camí que duia del saló a l'habitació i, mentre ell contava les esquerdes de les parets, un altre dels comensals, també reduït a la mesura de les formigues, es va colar i va robar l'apreciada fotografia. Aquest acte va fer que, immediatament, l'Alyssa es fes petita de cop i caigués de la cadira del menjador; mentre els minúsculs homenets que circulaven per la casa van recuperar la seva alçada normal. Però això va ocórrer com una desgràcia; ja que l'usurpador de fotos encara era dins del calaix enigmàtic i, en fer-se gran, va destrossar el moble per complert.

4 comentaris:

Jordi Santamaria ha dit...

Cal trencar de tant en quan les lleis de la ciència en els relats, les lleis del llenguatge i les lleis que calgui, per tal de no tornar a dir el que ja s´ha dit a aquestes alçades de la peli.
Cosa que exigeix un retrovisor literari operatiu el 100 % del temps que s´escriu

Gemma ha dit...

Desprès del que ha dit en Jordi poc em queda. Sols la màgia de les històries.

Verba volant, scripta manent ha dit...

Molt bon relat:) En moltes ocasions tendim a fer-nos petits a la vida.

Judith ha dit...

ostres! quina manera més maca de relatar a un pillo! jajajajaja