dimarts, 14 de febrer del 2012

De retocs


No té por quan agafa el bisturí. No li tremola la mà. Avui talla per aquí, demà per allà. No hi ha model que no hagi passat per les seves mans. Però des de fa unes setmanes té un repte especial. Ella resta allà, esperant-la. És la deessa més admirada. El pas del temps l'ha anat modelant, sempre amb una perfecció impecable. I és que no tothom s'atreveix a parlar d'ella. I encara menys del seu naixement i de quan per aquell temps els membres mutilats d'Urà van caure al mar.
Segurament per aquesta condició mitològica queda sempre allunyada dels mediocres. Potser per això mateix només els grans proven de fer-li un homenatge.
I aquests dies ella treballa amb ganes, intenta adaptar-la al modus vivendi de cada dia, li treu part del llom i la cel·lulitis, li tonifica el cul, li arranca les molles de la panxa i crea una figura tan esvelta com llunyana.
Sembla mentida, però Cupido se la mira igual, a vegades amb tendresa, sovint amb amor, alguns cops amb passió. I neix de l'escuma. O surt de la closca marina. O reposa de peu al jardí, recolzada al mur i amb l'au a la mà. O, fins i tot, descansa amb el gos al seu costat. 
Tot segueix igual. Però res ja no és el mateix. Les ulleres del present ens la fan més atractiva. Les ulleres del coneixement ens maten la part creativa.

2 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Parles d'aquesta model que ha transformat la Venus de Botticcelli, oi? Jo no crec que "Les ulleres del present ens la fan més atractiva".

Yves ha dit...

@Helena: Em vaig inspirar amb ella, però és aplicable a tots els retocs, no? Sobre les ulleres... sempre depèn de quines ulleres es posi cadascú, no? Al bloc sempre parlo de la subjectivitat de la realitat... cadascú ho veu tot com ell ho vol veure... Gràcies pel comentari!