dimecres, 15 de febrer del 2012

D'endur


Caminen a pas descompensat. El tros de carretera que separa el poble del turó no és massa llarg. Però a ella se li fa etern. Primer la sortida, solemne com cap altra. Després la corba, sinuosa i enganyosa. Acte seguit, sense esma, la recta. Aquí no senten l'escalfor del sol. I no perquè l'astre no hi sigui, que sí que hi és; sinó perquè les copes dels plataners encara no han caigut, tot i ser ja a tocar de l'hivern. 
A ella sempre li ha semblat que aquells arbres li parlaven. Tant quan arribava al poble com quan marxava. I ara, altre cop, els escolta. "No ploris"- li diuen. Però ella plora. I segueix el ramat. Es mouen tots com si estiguessin dins d'un vaixell fondejat. D'un costat a l'altre són com titelles en mans de nens atemorits. 
El silenci els acompanya sense que ningú gosi trencar-lo. Només la natura segueix parlant. I el vent es presenta de cara. Aixeca algun dels vels de les dones del darrere. Despentina la família, que va al capdavant. I, tot i que ho intenta, no asseca les llàgrimes d'ella. Els seus ulls verds s'omplen de salnitre. La seva boqueta tremola. És conscient que ja mai més el tindrà al seu costat. 
Entre la negror del camí sorgeix una mà estimada, ella la prem fort. I és que sap que hi ha coses que el vent mai s'endurà.

3 comentaris:

Gemma ha dit...

El dulor de la pèrdua.

Yves ha dit...

@Gemma: Potser és el dolor més fort que existeix,no?

Gemma ha dit...

Si