A la capital, hi ha un barri als afores on hi viuen obrers, perruqueres, mecànics i altres membres d'estatus mig. No hi circulen cotxes de luxe, ni tampoc es parla el dialecte de la part alta. Són gent humil, que treballa a canvi d'una nòmina baixa, però que viu amb una autoestima alta.
La majoria dels edificis són alts, rectangulars, iguals arquitectònicament els uns dels altres. Però diferents per la gent que en ells habita. En un d'aquests edificis, un pati de llums exemplifica la varietat de personal que hi viu. A primera hora del matí, gairebé tots els estenedors són plens. Cada un d'ells amb una idiosincràsia pròpia.
Al tercer segona, la Felipa, una dona d'uns cinquanta anys i vídua, penja només llençols i jerseis; ja que guarda tota l'altra roba dins de casa. És una de les afortunades que té assecadora, això sí, comprada de segona mà. Un extra que coneixen tots els veïns, a causa del soroll que fa la seva màquina luxosa.
Dos pisos amunt hi viu la Sira. Una mare separada, jove, morena, ni baixa ni alta, que quan somriu per sota el nas abaixa la mirada i, aleshores, el forner del barri es posa vermell. El seu estenedor s'hi troba la roba d'ella i la del seu fill; destacant la seva col·lecció de llenceria. La majoria són calces petites, de cotó, que fan pensar en un cos prim, sensual. Però també, els caps de setmana, estén conjunts de seda; qui sap si han sigut protagonistes d'alguna nit esbojarrada o, vés a saber, si són el record de quan podia sortir de festa.
Al seu costat hi viu el Pere, un solter que passa força estona al pati de llums. Hi surt a fumar, però sobretot hi apareix per trobar-se a la Sira estenent la roba i xerrar amb ella. També accedeix al pati quan no hi és ella, per veure la seva robeta més íntima amb tranquil·litat. Sap que mai l'enamorarà, així que aquesta és la seva única forma d'aproximar-se al seu anhelat cos.
Quatre pisos més amunt, un home madur només estén camises. Cada dia en penja un parell. Qui sap si amaguen algun adulteri, alguna taca de carmí que cal netejar abans la vegi la seva dona.
Finalment, a dalt de tot, a l'últim dels pisos, el Jack aparenta ser el més net de tots els veïns. Cada nit, quan ja tothom dorm, posa la roba a assecar. Ell sempre arriba tard, renta la roba i la deixa estesa al pati de llums. Aleshores cauen gotes d'aigua neta, d'una roba que hores abans duia la sang d'un assassinat.
3 comentaris:
I a mitja tarda, el Joshua, en Kevin i na Jennifer tiren gapos a la roba dels demés, mentre insulten amagats a qualsevol avi de l´escala.
Un pis amunt el marit begut clava una bufa més a la seva dona que mai va estar educada per afirmar-se.
I just davant, una àvia neuròtica redacta la seva vuitantena carta dels lectors queixant-se que els gossos no deurien poder ser passejats per cap vorera pública.
A barri ric o barri pobre, ningú està lliure de ser un desgraciat.
Pel que descrius no em sembla pas un barri de classe mitja... quan he llegit el nom de Jack m'he imaginat el final que has escrit! serà que ja et començo a conèixer? ;)
@Jordi:home, és una forma de continuar... però no anava per aquí la cosa. Encara que aquí tot sempre queda obert. Això sí, estic d'acord amb l'última frase que poses. Ara, però, ens caldrà saber què vol dir ser un desgraciat...
@Judith: Era un senyal massa evident... ho reconec...
Publica un comentari a l'entrada