divendres, 24 de febrer del 2012

De forrellats


El lector se situa a un any molt llunyà del seu. O no tant. No ho sabem perquè, al cap i a la fi, no sabem ni què ni quan esdevindrà el futur. Amb la ment ja en un lloc imaginat, tot és més fàcil de recrear.
Posem pel cas que la ciutat on es troba ara el lector és una capital. No es tracta d'una metròpoli  descomunal. Però sí d'una gran ciutat. Ell resta descansant al sofà de casa seva; avui no ha anat a treballar. Només té un dia festiu a la setmana i el fa quan vol. Ha preparat unes xips i una coca-cola i s'ho va prenent mentre llegeix.
El llibre en qüestió parla de les desigualtats socials que es produeixen en un paratge fictici. Com no hi ha feina, es produeix una dicotomia a la que el protagonista s'ha d'enfrontar. Ha d'escollir entre ser un dels privilegiats de la societat i acceptar una feina menyspreable -li han ofert ser el director d'un departament d'explotació laboral tèxtil, on treballen nens i dones embarassades- o passar a formar part de la gran massa i no treballar. El lector analitza què faria ell en el cas de ser el protagonista, però creu que entre ambdós hi ha massa distància per poder-se comparar. Així que continua llegint i comprova com renuncia a l'oferta per causes ètiques i, al cap d'un temps, endut per la necessitat d'alimentar els seus fills, comença a robar. Primer fa petits furts, després ja s'organitza amb altra gent i en fa, dels robatoris, el seu modus vivendi. 
Va passant les pàgines i se li acaben les xips. S'aixeca i va a la cuina a posar-ne més. Mentre hi va  pensa en el que està llegint. "Pobre protagonista...". Diu en veu baixa. Però no continua, perquè el timbre de la porta sona. Ell ni contesta ni obre. No espera a ningú i no vol que l'atabalin amb ofertes d'enciclopèdies en fascicles. Segueix cap a la cuina i, aleshores, nota com algú intenta obrir la porta de casa seva. Ell està just al costat. Veu com una fina targeta passa entre la porta i el marc i comença a baixar, desplaçant-se a poc a poc cap el forrellat.
Ell, horroritzat, crida. I el protagonista del llibre, espantat, marxa corrents... 

5 comentaris:

Coses de Llàbiro ha dit...

Pobre lector. Per desgràcia un relat molt actual. Quin mal tràngol trobar-te a dins de casa i que intentin entrar, ets sents tan i tan petit i fràgil.

Gemma ha dit...

AH!!! Quin ensurt ! La ficcicó es barreja amb la realitat. Escara que per desgràcia avui dia, no es tan ficció com realitat.

Verba volant, scripta manent ha dit...

Genial el teu relat:) Si t'agrada la literatura passat pel meu blog http://artdeescriure.blogspot.com/

Yves ha dit...

@Llàbiro: M'agrada aquesta sensació de sentir-se petit... és ben cert... tot sovint ens convertim en diminuts personatges...

@Gemma: La realitat és plena de ficció...

@Artdescrirue:Moltes gràcies! Ara mateix m'hi passo!

Judith ha dit...

ostres! m'encanta aquest relat. Has "girat" molt bé la truita, enhorabona!!! ;P