-Dimecres, aquest dia sí és el centre de la setmana. No pas el dijous. Quina estupidesa. Per què el dijous ha de ser el dia del mig? Si el cap de setmana no té res a veure amb la setmana-. Em pregunta ell, quan està estirat encara al llit, amb la seva dona al costat. Ella se'l mira amb un posat seriós. No sap amb qui parla.
-Amor, què dius? Amb qui parles? Amb mi? Últimament estàs molt rar. No sé què et passa, però veig que penses més del normal, que camines delirant, que tanques els ulls i parles amb gent que no hi és-. Li diu ella, abraçant-lo amb les seves suaus mans.
-No parlo amb ningú. O sí. Com vulguis tu... Total, amb qui parlo no m'escolta. Tan sols continua amb les seves preocupacions. Creu que és un artista, un geni; i només és un pobre home ofegat per les seves cavil·lacions. Un dia, amor, un dia ens revelarem... Aquest dia tu i jo serem lliures, no caldrà que amaguem els nostres amors extramatrimonials, no caldrà que fem tot d'amagat, amb aquesta intriga insuportable i caduca. Aleshores, ell deixarà d'existir. I nosaltres començarem a ser.
4 comentaris:
Veig que els teus personatges avui estan una mica més "desperts", però molt confosos, o potser soc jo, i anelen un món, molt otópic. Un paradis, vaja.
ummmm, els amants comencen a sublevar-se????
Ui, com acabarà... L'home està una mica nerviós.
@gemma: i els que llegim, quin món anhelem?
@Judith: poser només t'ho sembla a tu...
@Llàbiro: tots acabem igual...
Publica un comentari a l'entrada