Divendres. Per fi s'acaba la setmana. Ell ja no haurà de dormir amb la seva dona, ni escoltar les obvietats que ella diu. Podrà iniciar un altre vida, diferent a la que cada dia li fa jugar el seu escriptor. I pensa que serà del tot original. Que canviarà les regles de joc. Que la vida serà un camí desconegut ple d'aventures. Però mentre ho pensa s'adona que tot aquell pensament és, també, obra del llapis assassí. Del mateix llapis que guia, cada dia, tots els seus moviments. No tan sols veu que la seva vida depèn de l'estat d'ànim de l'home artista, sinó que també observa, amb claredat, com els seus pensaments de rebel·lió són tan ficticis com la seva dona, com la seva amant, com les lleganyes del matí i les dutxes matutines. Fins i tot l'homenet del més enllà. I, cal dir-ho, ell també. Ell també és fals, és tristament una invenció. I res del que pensi serà propi. I en saber-ho s'entristeix, i vol tirar-se per la finestra, però si ho fa no serà ell, sinó l'altre; i per tant no ho fa. I pensa què fer, però sap que no és ell qui pensa. Tota la vida és un engany. Tot engany és la vida. Tant pel personatge com per l'escriptor.
3 comentaris:
Una bona manera d'acabar els relats d'aquesta setmana! m'ha agradat moltíssim l'exercisi que has construit!!! enhorabona
Avui m'has fet pensar més que nopas amb un escriptor, en Déu . Segons ens diu la religió cristiana: los caminos del Señor son inescrutables. D'altres ens diuen que tot està escrit.
La realitat i la ficció interconnectades i impossibles de destriar.
Publica un comentari a l'entrada