Qualsevol tarda d'estiu el color groc tenyia l'ambient. Un groc difós que es barrejava amb la pintura de la bicicleta del Marc. Tenien per davant una pujada infernal. Amb prou feines podien començar a encaminar-la; sempre havien de baixar i remolcar-la a peu. I és que aquells cent metres que pujaven al turó del poble els feien lliures. Se sentien independents, llunyans, solitaris. Allà començaven a viure d'una altra manera. No sentien els pares, sentien ocells. I quan escoltaven el bosc, treien el berenar de la motxilla; pa amb oli i sucre. Tots dos asseguts, mirant l'horitzó ple d'arbres. Tots dos endrapant, sense dir-se res, però dient-se molt.
En acabat, sense moure's del lloc; arreplegaven pedres petites i les llençaven amb força. El Quim sempre arribava més lluny que el Marc. El primer dels dos tenia més força. Tot sovint l'anomenaven el tonto del poble. Ell reia, però el Marc no; mai reia quan ho sentia; era aleshores quan l'agafava i se l'enduia al turó, on no hi havia ningú més que ells dos... l'horitzó, els boscos i la igualtat de la natura.
4 comentaris:
El relat d'avui m'ha fet viatjar al passat. Pujada en una bicicleta anavem d'excursió amb els amics. Suposo que no tothom està disposat a compartir el seu temps amb el tonto del poble, però hem de saber una cosa: de cada persona aprenem algo.
Ho!! quins records que m'ha dut aquest relat. Quantes begades vaig pujar cap el bosc...I si, és cert, ens sentiem lliures,com en un altre món. Quan de temps que ha passat....i el record tan viu.
@Jud: Fins i tot dels tontos, oi?
@Gemma: En el fons, tots hem tingut un bosc, fins i tot els nens de la ciutat, fins i tot els nens maltractats, tothom té un bosc on fugir i sentir-se lliure, protegit...
A mi també m'ha portat molts records, sobretot el berenar que portaven.
Publica un comentari a l'entrada