De cambres

Poca llum entra a la cambra. Les parets són negres i les finestres estan protegides per unes cortines grises. Ell està assegut a l'única cadira del menjador, davant d'una taula de grans dimensions. La taula és de fusta, d'aspecte molt rústic. Amb la mà dreta aguanta una gran gerra plena de cervesa. Fa glops llargs, però amb pauses entre ells. Ja fa temps que no necessita llum artificial a casa seva. Ja fa molts anys que no vol que els colors corrompin la seva vida. Ell és pur, autèntic. No necessita d'elements exteriors, només li serveix una cosa, la imaginació. Tanca els ulls un segon i, en obrir-los, està a una altra habitació, plena de gent. Hi ha amics seus. Familiars desapareguts. Gent que no coneix. Artistes i meuques. Tot un món privat dibuixat amb gran detall.

Al fons de l'habitació una orquestra de cambra toca una cançó; els músics van vestits com en Pare Noel. Davant d'ells dues dones, una rossa i una morena, s'abracen i es besen, es magregen i es despullen; aviat els seus cars vestits queden per terra i elles s'estiren a un sofà per començar a gemegar. El sofà és  de color blau i, al costat, hi ha una taula petita, que sustenta una colla de castellers. Construeixen un castell molt alt, amb una gran pinya, i van pujant els pisos fins que troben el sostre, però l'obren i continuen més amunt. Un dels qui crida i mana com ho han de fer és el germà d'ell. Està feliç, ple de joia. Al seu costat un home nu comença a vestir-se, primer es posa uns pantalons, després uns calçotets, una jaqueta i, al damunt, una camisa. Els mitjons se'ls posa a les mans, s'asseu a un tamboret i inicia un recital acústic. El piano toca una cançó que res té a veure amb la de l'orquestra de cambra, però això no importa, o sí, tot depèn de qui ho llegeixi.