De pisos

La Justina viu al centre de Barcelona, ja fa un any que va aconseguir un augment de sou i, des d’aleshores, cada dia parla amb el seu marit per mirar de canviar de pis.

Els dos creuen que certament han de mudar-se, l’habitatge en el que viuen és gran, però ara que tenen més diners volen un espai més gran. Tot i el desig dels dos de poder oferir una llar molt més gran als seus tres fills, no busquen res de manera concreta. Sí que algun dia es paren davant d’alguna immobiliària per observar els cartells que tenen exposats a l’aparador, però no entren a preguntar mai. Tampoc no truquen als telèfons que pengen dels balcons, ni consulten els anuncis classificats dels diaris, i encara menys no esbrinen res per Internet.

Després, però, sembla que tota aquesta tendència canvia i, en pocs dies,  es tornen uns autèntics experts en la matèria; comparen, estudien preus, miren zones, fan una fulla de càlcul amb els més interessants, aprofiten els migdies per visitar pisos en venta i, a la fi, compren un pis a una banca. La jugada els hi ha sortit bé. Tan bé que en poc menys d’un mes ja han fet les mudances i han entregat el seu vell pis a la mateixa banca.

Al cap d’un parell de mesos, una borrasca fa una aparició estel·lar. Vent i pluja. Molta aigua. La família es queda a casa i decideix no fer l’excursió que tenia prevista per aquell diumenge. L’aigua de la pluja xoca contra els vidres del pis. Les gotes colpegen amb força i, a cada cop que rep la finestra, les parets ploren. Aviat el pis mostra un aspecte dantesc. Amb totes les parets plenes d’aigua i el sostre ple de sang. La nova família que allí habita entra en pànic. I la Justina arrenca a plorar. Es tanquen tots al lavabo i deixen passar la turmenta. Després tot torna a la normalitat, les parets s’assequen i els sostres tornen a ser blancs. 

Les gangues són barates, però moltes d’elles porten sang incorporada.