L'Armand està assegut a una cadira de ferro. Capcot, manté els ulls tancats. Els obre i es mira el cos. Està completament nu. Ja fa una estona molt llarga que està allà; no se sap de quants minuts, hores o dies estem parlant, però si se sap que no s'ha mogut ni un pèl.
L'Armand agafa la roba que té al moble del costat, es posa els mitjons, els calçotets, els pantalons i la samarreta. S'alça i pren una pesada armadura per col·locar-se-la al damunt. Tarda uns minuts en fer-ho. És complicada de posar i porta diferents capes. Mentre el ferro va cobrint-lo es diu a si mateix que res no pot travessar aquesta protecció. S'ho diu un i un altre cop. Es posa un casc que li cobreix tota la testa, deixant només els ulls al descobert.
-Maleïts ulls, sempre són el punt dèbil-. Comenta ficant-se els dits pel forat. -Qualsevol dia me'ls arrenco.
Segueix amb les sabates d'acer, l'escut de plom i, finalment, acaba el ritual prenent una llança afilada. Aleshores, se sent fort i amb prou coratge per girar-se i veure-la allà, a la mateixa cambra on és ell. Resta al seu costat des de fa molt temps, dient-li coses en veu baixa, despullant-se lentament, provocant-lo; demanant-li que vagi a posseir-la.
-No puc, l'armadura no em deixa-. Li diu, després d'agafar aire.
3 comentaris:
Uf......quina manera més bèstia de no enfrentar-se a les coses, a la vida, quina poca seguratat.
Hi ha molta gent que s'ha de posar una armadura per poder afrontar la realitat, però no és suficinet, hem de ser valents i actuar sense tenir por del quà passarà...
A primer cop d'ull denota poca seguretat, però vés a saber qui és la noia, què significa per ell... Jo també penso que no hem de tenir por del que passarà, però a vegades pensar en les coseqüències ens fa tirar enrere, i qui diu que no l'encertem tirant-nos enrere?
Publica un comentari a l'entrada