D'acordions

Estic estirat al jardí de casa seva, entre un arbust i un altre. Ella està davant meu. Balla. S'acaricia els cabells. Mou la cintura com si fos una serp escalant el cel. Les seves mans graten tot el que qualsevol home voldria palpar. No busca donar-se gust. No vol exhibir-se. Tan sols li agrada dansar i moure's al compàs d'una música sensual que brota de dins l'aigua. La petita dutxa que la ruixa converteix la seva pell en un arc iris. I és que el sol que avui la guarneix és diferent al que la resta de dies ens vesteix a tots. Tanca els ulls com si es concentrés, però no ho necessita. Li agrada fer-ho, ho noto. Els seus llavis dibuixen un somriure murri. Els seus narius s'obren per agafar aire i, tot seguit, convertir els seus pits en un gran primer pla. Poca roba porta. Com si no en portés. Els meus ulls no la veuen. Els seus dits no la senten. I a través d'una piràmide ens veiem l'un a l'altre. Convertim els raigs solars en espectres que reboten per sobre de la gespa. Ens apropem i ens allunyem en el gran acordió del temps.