D'alçades

En Pere va arribar ara fa ja quatre anys. Era tan alt que no hi cabia per la porta. Els primers dies s'havia d'ajupir quan el cap li obria la porta a ell i als seus companys. Què dir de les dues cadires que va trencar la primera setmana. No suportaven el seu pes. Era alt, gros. Tenia una veu forta i potent. Un discurs clar, argumentat, ordenat i molt seductor.

Avui, després de rodejar-se de tanta arrogància, havent sofert tanta prepotència i descontrol, en Pere no arriba al metre d'alçada. Per pujar a la cadira necessita una escaleta, que li ha fet la seva mare. Quan ve el cap a veure'l l'han de buscar, perquè la pantalla l'amaga darrere seu. I quan vol parlar, el pobre, ha de cridar, perquè d'altra manera no el senten. Per això no acostuma a fer-ho, no diu la seva opinió. Segueix el camí dels seus companys, vigilant que el cap no els trepitgi quan creuï pel mig. I és que tots els seus col·legues de feina són igual d'alts que ell. Amb el temps tots s'han convertit en persones diminutes, de poca importància. Són un ramat que abaixa el cap un dia i un altre, provocant un desgast físic amb conseqüències clares. 

I demà? Demà en Pere i els seus companys tornaran a entrar per la porta que els obre el seu cap cada dia. I seran un xic més petits que avui.