Dijous. Avui torno a agafar jo les regnes. Aquest cavall desbocat ja em té bastant cansat. Qualsevol dia no el faig llevar. Mira'l. Dormint tan plàcidament al costat de la seva dona. Sembla que estiguin tan enamorats. Sembla que ell sigui tan bon jan. I en canvi ni té amor ni bona fe. És el diable en persona. Sempre queixant-se, sempre malparlant. Algú li hauria d'ensenyar que no es mossega la mà que et dóna de menjar. Em sembla que crearé un personatge que li digui.
Mira, ara truquen al timbre. Ella no es desperta, però ell sí. S'aixeca i es posa una bata. Quan és al costat de la porta pregunta qui és, i un home li contesta que és un personatge del més enllà.
A l'instant ell pensa en un home que ve a salvar-lo, a treure'l d'aquella absurda història en que l'autor l'ha ficat. Se li dibuixa l'alegria en el seu rostre i obra la porta esperant una figura sobrehumana, un Déu. Però veu un homenet de baixa estatura, amb la camisa oberta, mal afaitat, despentinat, els cordons de les sabates descordats...
Enfadat, ell li diu: "No t'esperava a tu". I l'homenet li contesta: "Mai ens esperem res del que passa, i tot és gràcies a ell, el creador, vigila no li mossseguis la mà o acabaràs sense menjar".
3 comentaris:
Just !! És el que fa falta, una mena de "fantasmes" que ens vinguin ,de tan en ta a recordar que, potser, no ens hem de queixar tan. Com en el conta de la Nit de Nadal
@Mr Scruch? sempre el veiem.... però a al conte ve per alguna raó, no? qui li diu q vagi?
El diable? doncs tristament avui aquest és un tema d'actualitat sense tu saber-ho has plasmat la realitat.
Publica un comentari a l'entrada