Relat d'herbes

Estimada Marta;

T'escric aquesta carta assegut a les escales que donen al jardí. Ja fa temps que no véns per aquí i, no puc evitar dir-ho, et trobo a faltar. No només per les nits, quan ploro desconsoladament en notar la fredor del llit; sinó també durant el dia, quan no et sento a prop meu.

Faig el cor dur. Em mostro ferm i seré. Ningú em veu quan les llàgrimes acaricien la meva pell. Però el cert és que hi ha un petit rosegador que, constantment, intenta destrossar les meves venes. El noto pujar braços amunt, fins arribar al tòrax i comprimir-me la caixa fins ofegar-me. Per això surto sovint aquí fora. La brisa que s'escapa entre els arbres i arriba aquí, a les escales, és neta, suau, agradable. Durant una estona oblido el dolor de pit que mata. No recordo cap el motiu pel qual estic aquí i em sento lliure, esperant la visita d'alguns ocells innocents. Pobrets ells, no saben de qui es rodegen. Si ho sabessin no acudirien puntuals a la nostra cita vespertina. Però la desconeixença, que tant sovint crea por, en alguns casos es capgira per donar-nos aquestes sorpreses.

Les escales tenen herbes, molts cops sóc jo qui les netejo. Els meus braços tenen records teus, molts cops ells me'ls esborren.

Et trobo a faltar.