Traços de carbó pintats amb una sola mà. El quadre no quedarà mai acabat. Colors grisos i obscurs per dibuixar la seva ànima perduda. Va néixer tarat i la gent li va recordar durant tota la vida. Els nens són cruels, diuen, però a vegades els adults ho són més. No calien policies ni soldats per guanyar aquella guerra. Qualsevol que es posava al seu costat, en poca estona, ja l'havia destrossat.
El cor és fràgil, sobretot quan els homes viuen amb escuts de fang. Però quan parles de la família la gent no et comprèn. Tot es percep diferent quan el menyspreat és un home de vidre. Ningú gosaria mai atacar el lleó de la ciutat amb inoportunes paraules de tardor.
Va créixer com va poder, suportant riures aliens, mirades inoportunes. Va morir enterrat en la vergonya dels seus pares. Ni tan sols va haver-hi un últim comiat. Era el repudiat del poble i tothom s'alegrava del seu adéu.
Ahir va fer deu anys de la seva mort. Una placa sota una obra seva recorda el geni que van deixar morir. No se senten riures ni crítiques; són els mateixos que van ferir-li el cor els qui ara li reguen les flors.
Un món on els botxins treuen pit en l'horitzó...
2 comentaris:
Un món cruel i fals.
A vegades un no fa el que sent, sinó el que li fan sentir o es veuen obligats a fer... és trist, però aquest món és així
Publica un comentari a l'entrada