Quan havia caminat unes deu passes, s'aturà, es col·locà la cigarreta a la boca, inhalà, es girà i, mentre treia el fum del tabac, mirà fixament aquella casa.
Aquella rampa lateral, per la que baixava quan era petit, provocant tants de cops que se li pelessin els genolls. Aquells arbres d'abundosa fulla, que deixaven la gespa coberta d'un marró seductor totes les tardors. Aquella entrada majestuosa, presidint la façana que donava al jardí, on obrir les portes era entrar -o sortir- d'un món paral·lel. Aquelles portes velles del garatge, plenes d'esquerdes i de pols. Aquelles escales plenes de vida, recobertes per d'un marbre color de glaç. Aquella olor plena de records i de tristor. Tot es quedava allà, mentre ell decidia si emprendre un nou camí.
A la finestra de dalt de tot, la que donava les golfes, l'escriptor aturava la seva maquinària creativa per observar l'home que marxava. Per un moment es creuaren les mirades. Però aviat se sentí violat, ultratjat, repudiat. Així que decidí tancar la persiana, sense importar-li, gens ni mica, si l'home acabaria marxant, o no, per sempre més.
1 comentari:
Desavinences?
Publica un comentari a l'entrada