No ho vull fer, però ho faig. No vull recordar aquelles tardes d'abril, però les recordo. No vull plorar mentre penso en tot allò que vam viure allunyant-nos del món real, però m'allunyo tant ara com aleshores. I les cerveses que corrien a costa d'unes hores no lectives. I els llibres que comentàvem mentre els professors ens oblidaven, i les cançons que sonaven mentre jo escrivia aquell paper brut del bar.
Corria l'aire pel poble on vivíem, corrien els nostres cotxes quan ens escapàvem muntanya amunt. No hi havia més vida que aquelles quatre rodes que ens empenyien fins a dalt de tot, mirant un horitzó que s'ensorrava quan tancàvem els ull i ens besàvem, quan notaves les meves mans sobre les teves.
Va arribar el dia final, graduats, allunyats, enterrats dins d'uns records que ja no hi són.
Passo de nit buscant aquell vell brut bar i em trobo un restaurant de menjar ràpid. M'aturo al semàfor i provo de no caure en llastimoses escenes plenes de ràbia i dolor. Accelero escapant d'aquell moment trist i real, pujant muntanya amunt, on ens fumàvem les primeres cigarretes. El camí és tallat, una cinta policial en priva el pas. Sirenes blaves i taronges es barregen en l'obscuritat. Pregunto a l'agent més proper. Una vida ha trobat el seu final.
1 comentari:
Menys en el final tràgic i alguna cosa més, m'hi he sentit reflexada. Jo ploro per aquelles estius de la meva infantesa, aquelles olors, aquella alegria de retrobar els amics d'estiu, els jocs, les bicicletes, les fonts, els camps....I ara que veig el mateix poble tant diferent...amb els antics amics que ja no hi són i que han envellit com jo,els camps ocupats per cases, les fonts desaparegudes, els camins oblidats.... Ploro i ploro molt per aquells tems feliços que ja no tornaran.
Pot ser sí, que una vida ha trobat el seu final.
Publica un comentari a l'entrada