No sap per què. No en té cap prova. No creu que s'hagi de preocupar. Però des fa temps que veu algunes coses que el fan dubtar. No és conscient de si allò li ve donat per les mirades que mantenen, pels gestos que es fan, pel contacte manual que mostren, o pels comentaris que es diuen. Però hi ha quelcom que sobresurt de la normalitat. Qui sap, potser temps enrere va passar algun fet i ell no ho sap. Un moment de confusió, un petó, una excitació sexual, unes carícies, una aproximació carnal... Tot pot ser, i res pot ser. Del no-res neixen les coses i en no-res acaben, però entremig, vés a saber, suors, crits, mossegades i el descans final del coit.
Negant els propis pensaments, es diu a si mateix, en veu baixa, que és inútil pensar en aquestes coses. Però no pot negar que les pensa. I per tant se sent ridícul. Té sort que ningú sap tot això que li passa pel cap, però en veure els altres mirant-lo, dubte també si ells veuen el que pensa.
Les orelles li envermelleixen, les mans li suen. Estan tots tres al menjador. Ell prem el gatell i un dels tres mor.
4 comentaris:
ostres, quina manera d'acabar el relat... quin mal rotllo!
Fallada!!!! El relat anterior sols era per despistar. Quina mala consciencia .
@Jud: potser és el que desitgen tots tres..
@Gemma: Mala consciència tu o el protagonista? ;-)
L'escriptor ?
Publica un comentari a l'entrada