Quan el colom deixa de volar i s'asseu a la farola de davant del seu pis, ell ja sap quina hora és. Fa temps que no funcionen els rellotges a casa seva, no li calen, no té cap tipus d'obligació. Simplement observa el que veu per la finestra i actua instintivament.
El colom i ell es miren directament als ulls, com si es coneguessin; com si no els calgués dir ni una sola paraula per poder-s'ho dir tot. Ell obre el moble on guarda les ampolles de licor i en destapa una de vi d'Oporto. No li cal vas. Beu i beu, sense fer altra cosa que mirar l'ocell que l'acompanya i cantar-li una cançó.
Si l'au pogués plorar, ploraria. La trista melodia que surt de les seva boca és tan colpidora com la greu situació de les seves cordes vocals. En poc més de mitja hora la cadira on s'asseu es trenca i l'home cau, amb la mala sort de donar-se un cop al cap amb la vora de la finestra. Està mig begut, s'ha begut mitja ampolla. Ha malgastat mitja vida.
S'aixeca com pot, intentant no tirar l'ampolla al terra. Dóna un cop de peu a la destrossada cadira i n'agafa una altra. L'ocell ha marxat, segurament ho ha fet espantat pel soroll de la caiguda. Ell es toca el front, té la mà plena de sang. El vi i la sang es confonen, com passa tan sovint amb la realitat. La sang i el vi es barregen, com li va passar en la seva infància, plena d'odi i rebuig.
1 comentari:
quin relat més trist avui... :(
Publica un comentari a l'entrada