París. Milles enllà dels somnis que avui em recordaran a tu, sento el teu cor bategar per mi... Necessito no perdre't, però el record no és més que la presència buida dels que ja no hi són.
Et recordaré, no pas només quan sigui aquí, ajagut sobre la creu al costat del teu nom, sinó cada dia quan m'aixequi i, sense obrir els ulls, et senti dormir al meu costat.
París, una ciutat més on vam deixar la nostra carn, esperant que la vida ens retornés molt més del que, finalment, ens ha tret.
La casa és buida, no hi vull anar. Visc de records, no vull oblidar. El perfum ja no hi és, no vull olorar. Tot és tan solitari que, quan penso en la teva mort, per sentir-me acompanyat, desitjo morir.
3 comentaris:
Ai senyor, quines inspiracions que porta Paris!
Paris, amor i mort?
A vegades París no és sinónim de mort... ;P No vols dir que l'enamorada ha anat a treballar?
Publica un comentari a l'entrada