De tensió

Passa el tren a tota velocitat. Han creat túnels subterranis que foraden la ciutat. Tots els vagons van plens de gom a gom. Entre els passatgers hi ha tots els que som. Sembla que la vida, més enllà de la finestra, no existeixi. Entrem a la foscor i desapareix el món exterior. 

A ella no li agrada la ferum de tants humans. A ell li encanta apropar-se i dir-li coses a l'orella. Massa nerviosa està per escoltar-lo. No per ell, que és el seu amic, sinó per la resta de passatgers que els envolten amb mirades tafaneres. Estan ben junts, fregant cos a cos. És impossible moure's, hi ha massa gent. Ell s'excita en olorar el seu cabell, no pot evitar-ho, té la nuca al seu davant.

A poc a poc, el tren es va buidant. Passa l'estona i el metro va avançant. Segueix encara el so esfereïdor de les rodes al límit de la física. Però l'espai, cada cop, és més ample per tots dos. Ella es relaxa, no li agraden les multituds. Ell s'entristeix, ja no la té a tocar. Se li ha escapat una oportunitat única, el tren li haurà passat i ja mai més podrà acariciar-la.

Queden tres estacions per arribar al final de línia, on ells han de baixar. Ja no queda ningú al vagó. Estan sols i separats per gran distància. Ell està assegut a un costat, ella a l'altre. Tristament la solitud ha refredat l'ambient. Però ella s'aixeca i es posa davant seu, quan entra el vagó a la foscor, i el besa com foc en la neu.