dijous, 12 d’abril del 2012

De panys


Entre clàxons i insults, la dama sortejava cotxes aturats. La contaminació de la ciutat mai havia embrutat el seu rostre blanc. Avui era la seva nit, no volia marxar molt lluny. No li calia creuar l’Estat ni retornar al passat. Ella es vestiria de seda per a l’ocasió, amb un camisó groc de tires fines i elegants, l'escot del qual formava un triangle que indicava el camí a seguir. Es pintaria els llavis de color carmí. Es retocaria les galtones amb polsim artificial, però no espatllaria el seu pàl·lid color natural. Es posaria unes mitges i unes calces negres, seductores, vintage. Acabaria de vestir-se amb uns guants blancs, llargs, que li recordaven les senyoretes dels anys vint. Es calçaria amb unes sabates de tacó i esperaria el seu home a tres quarts tocats. Quan passarien deu minuts, impacient, agafaria una cigarreta de plàstic, llarga, fictícia, sense tabac, i se la fumaria. Passat un quart d'hora, ell tampoc arribaria, així que ella es posaria un barret negre, amb una flor blanca penjant d’un costat i seguiria al seu lloc, anhelant veure’l arribar.
El temps passaria i de matinada, esgotada, marxaria. Avui no era la seva nit, o sí. No ho sabia, per això ho tornaria a intentar, la nit següent, i l’altra. I així estaria tota la seva vida, entrant a la casa equivocada, esperant l’home erroni i, per últim, quedant-se tancada a l’armari amb el pany de seguretat posat.

1 comentari:

Judith ha dit...

ostres! quina mala sort, no? no té prou amb que no aparegui l'home de la seva vida, que a sobre es queda tancada a un armari? serà pel color groc del camisò? ;P