De pous

Als camps secs dels afores hi ha un pou on abans hi recollien aigua. Ara ja mai ningú no hi va. No hi ha res per treure. És un pou abandonat, on ningú gosa acostar-s'hi. 

No podia ser d'altra manera i, tal i com desitja el lector, una dona hi ha caigut aquest matí. Hi ha anat enduta per una brisa celestial. Ha tancat els ulls i ha oblidat el seu tediós marit. S'ha escapat de casa i ha navegat a la deriva entre fulles seques. Sense poder-ho evitar ha caigut. Un crit sec ho ha assenyalat per avisar al lector.

Un cop a dins, ja no hi ha colors. Tot és negre, fosc. Sense llum no hi ha diferència entre el vermell i el blau. Durant una estona demana ajuda, després desisteix. No és una dona lluitadora. Tenia un marit avorrit i se'l va quedar. Té un pou humit i allà restarà. 

Els dies podrien passar fins la mort. El lector no es preocuparia per ella. L'escriptor tampoc. Acabaria sent carronya pels animalons. Esdevindria un piló d'óssos negres dins la negror absoluta. Però la llum és artifici; per tant, la llum és subjectiva. La pobra dona ho pensa i escridassa el mestre del llapis. Si tot pot ser com vulguem, també els colors poden existir en la foscor.

Cegada per la bogeria de la solitud, la dona canta una cançó. Tanca els ulls i, contra natura, observa els colors del pou. Hi veu el púrpura i el magenta. Hi veu la sang de la seva boca. Hi veu la mort dins l'arc iris.