De canvis

Mec mec. Sona el clàxon de la Martina. Circula a poca velocitat, massa turistes pel mig. La rambla és plena de gom a gom i ella, amb la mirada cenyida, busca forat entre les cames. Sap perfectament que aniria més ràpid en metro; però avui necessitava sentir l'aire fresc. Condueix un tricicle de color verd, amb les rodes vermelles i un pall allargassat per darrera. Aquest el subjecte el seu pare. El Martí. Tiet segon de la Marta, la mateixa dona que un dia va pujar al telefèric per veure l'Eixample i va acabar, sense voler, besant un noruec alt i prim, de barba frondosa i mans gruixudes, que treballava de condutcor d'autobusos. 

La Martina avança com pot, pedaleja amb força, tot i que el motor no són les seves cames, sinó l'impuls del Martí. Ell és grassonet, sense cabell, amb uns ulls petits i uns llavis fins i sedosos. Al seu pas no empenta a ningú, tot i que donades les seves dimensions, més que generoses, podria fer-ho sense problemes. La seva timidesa el fa ser caut. Potser massa i tot. 

A vegades, quan expliquem aquesta història, els lectors es pregunten per què és tan tímid; però avui no, per això passarem el detall per alt. Preferirem centrar-nos en els seus pantalons. Planxats amb molta cura per la seva dona, la Marina. Una senyora que de jove, tot sigui dit, havia subjectat fanals per la nit. Ja m'enteneu, movia el bolso d'un costat a l'altre i feia l'ullet als homes que passaven pel carrer. El gir vital de la seva vida va ocórrer un dos de març, quan un dels seus clients li va demanar per casar-se. Es tractava d'un italià xuleta, propiertari d’un xiringuito de l’antiga Barceloneta. Naturalment, ella no es va deixar entabenar pels aires del Mediterràni d’aquell ximplet. Així que va agafar un tren des de plaça Catalunya, va creuar la frontera, i va trobar, de casualitat, com passa tot a la vida, el Martí, un escriptor que parlava de si mateix un i un altre dia; relat rere relat, història rere història; en un cicle sense fi que no tenia gens de memòria.