Una mà a la C i l'altra amb una A. Les paraules s'entrelliguen i no hi ha qui entengui res del missatge. Però ell prova d'escriure'l, ràpid, amb gran delit. Usa una cal·ligrafia pura i detallada. Deixa anar cada cua de totes les lletres amb una precisió extraordinària. I a mesura que escriu el seu discurs, en rep un altre. Es creuen ambdós locucions. Una vegada i una altra. Parlaments nus. Paraules sense vestits. Calor d'hivern agafada d'imprevist. Lluny com estan, no poden tocar-se. Però a mesura que formen el text, al llarg de les seves impròpies paraules, la Cort esdevé un lloc corromput. Ell té la seva mà amagada. No la vol ensenyar. Ella també, dins de la seva robeta esdevé calenta. I com dos meuques que necessiten diners es llencen com bojos al moviment frenètic dels amants solitaris. I creuen que no es fan mal. I desitgen fer-se bé. No saben què es fan. Perdona'ls, tu que estàs allà dalt. Però no cerquen perdó, només excitació. Es mouen amb el delit de qualsevol jove imprudent, que no sap què fa ni per què. I en acabat, la vergonya, el desencís. Un adéu suau. Qui sap si fins mai més.
dimecres, 30 de novembre del 2011
dimarts, 29 de novembre del 2011
D'alçades
En Pere va arribar ara fa ja quatre anys. Era tan alt que no hi cabia per la porta. Els primers dies s'havia d'ajupir quan el cap li obria la porta a ell i als seus companys. Què dir de les dues cadires que va trencar la primera setmana. No suportaven el seu pes. Era alt, gros. Tenia una veu forta i potent. Un discurs clar, argumentat, ordenat i molt seductor.
Avui, després de rodejar-se de tanta arrogància, havent sofert tanta prepotència i descontrol, en Pere no arriba al metre d'alçada. Per pujar a la cadira necessita una escaleta, que li ha fet la seva mare. Quan ve el cap a veure'l l'han de buscar, perquè la pantalla l'amaga darrere seu. I quan vol parlar, el pobre, ha de cridar, perquè d'altra manera no el senten. Per això no acostuma a fer-ho, no diu la seva opinió. Segueix el camí dels seus companys, vigilant que el cap no els trepitgi quan creuï pel mig. I és que tots els seus col·legues de feina són igual d'alts que ell. Amb el temps tots s'han convertit en persones diminutes, de poca importància. Són un ramat que abaixa el cap un dia i un altre, provocant un desgast físic amb conseqüències clares.
I demà? Demà en Pere i els seus companys tornaran a entrar per la porta que els obre el seu cap cada dia. I seran un xic més petits que avui.
dilluns, 28 de novembre del 2011
De clonc
Clonc. Clinc clanc clonc. Sona amb força l'anell que pica al xassís del cotxe. Clonc. Clinc clanc clonc. Al ritme de la música avancem cada quilòmetre cantant amb força. Som dos aventurers. Som dos joves sense futur. Som ànimes bessones que no s'assemblen en res. Discutim. Parlem. Cridem. I fins i tot algun cop que altre aturem el cotxe. Bronca segura. No podem estar ni un segon sense crear una discussió. És igual quin tema. És igual amb qui. El cas és liar-la fort. I arribem on hem d'arribar. Però no ens importa, perquè el destí no existeix, així que seguim avançant. I ho fem a través de la ment dels qui ens trobem. Preguntem. Contestem. Preguntem altre cop. Creem discussions. Enfrontem a la gent. Els agermanem. Som dos diables amb cara d'àngels. I entre tanta bronca coneixem unes donzelles. Aleshores altre cop... Clonc. Clinc clanc clonc. Les pugem al cotxe i marxem. La música sona. Clonc. Clinc clanc clonc. Tots junts. Tots separats. Ja no som dos, som quatre. I hem estat més. Tots reunits en bars, amb desconeguts, amb coneguts. Què més dóna! Si comencem d'una manera i acabem d'una altra.
I la nit s'acaba, i el dia comença. I no hi ha temps pel descans. Som inesgotables. Som dos cors bategant amb força. Som jovent. Som futur.
divendres, 25 de novembre del 2011
D'acordions
Estic estirat al jardí de casa seva, entre un arbust i un altre. Ella està davant meu. Balla. S'acaricia els cabells. Mou la cintura com si fos una serp escalant el cel. Les seves mans graten tot el que qualsevol home voldria palpar. No busca donar-se gust. No vol exhibir-se. Tan sols li agrada dansar i moure's al compàs d'una música sensual que brota de dins l'aigua. La petita dutxa que la ruixa converteix la seva pell en un arc iris. I és que el sol que avui la guarneix és diferent al que la resta de dies ens vesteix a tots. Tanca els ulls com si es concentrés, però no ho necessita. Li agrada fer-ho, ho noto. Els seus llavis dibuixen un somriure murri. Els seus narius s'obren per agafar aire i, tot seguit, convertir els seus pits en un gran primer pla. Poca roba porta. Com si no en portés. Els meus ulls no la veuen. Els seus dits no la senten. I a través d'una piràmide ens veiem l'un a l'altre. Convertim els raigs solars en espectres que reboten per sobre de la gespa. Ens apropem i ens allunyem en el gran acordió del temps.
dijous, 24 de novembre del 2011
De plors
Sona el telèfon i, altre cop, penso en la teva veu plorant. El temps s'atura i, mentre no despenjo, et recordo somicant, demanant-me ajuda. Veig els teus llavis inflats i els teus ulls vidriosos desprenent aigua a raig. Tens les galtones vermelles i el nas vermell. Necessites mocar-te, però també necessites parlar. Tens un singlot profund, les frases s'entretallen. I jo t'escolto amb atenció, mentre les teves paraules afecten el meu cor. Les pulsacions es tornen més lentes, però més fortes. Noto com el cor colpeja amb força contra la caixa toràcica i, com a conseqüència, es forma un eco profund dins del meu cos. Tot passa mentre el temps desapareix, tot succeïx sense que, en realitat, ocorri res. I això és així perquè la meva ment va més de pressa que la teva acció. I et veig sense tenir-te davant. I t'escolto sense que encara parlis. I m'avanço als esdeveniments. Els creo. Els imagino. Però, després, com qui surt d'un bucle impulsat per la inèrcia cíclica, et sento altre cop, sense plorar. I ja no m'expliques les teves desgràcies, sinó que em parles de banalitats quotidianes. I respiro profundament, penso que res del que he imaginat ha passat. Però encara noto el meu cor prement fort contra les costelles i, aleshores, m'adono que sí, que ha passat, però no en aquest món.
dimecres, 23 de novembre del 2011
De juxtaposar
Paraules juxtaposades.
Frases unides.
Paràgrafs agermanats.
Només annexionant es crea un nou món.
Hiats que separen.
Punts que aïllen.
Blancs que engendren distància.
Tot el que és diferent busca el seu espai.
dimarts, 22 de novembre del 2011
De forats
El teu sexe és tan brut com podrit. Ferum de gata salvatge. Trista mirada perduda. No aixequis el cap o vomito. Llepo les teves negres dents, cercant menjar, fruint amb la teva deixadesa. Llavis escarpats, plens de sang resseca. Narius bruts que no només fan tuf d'indigestió, sinó que resten plens de mocs secs. Acariciar-te és repassar un cartró de vidre. De porca com ets, t'haurien de tancar entre truges. Menjar glans i caminar entre fems hauria de ser un plaer pel teu fastigós cos ple de llagues. L'excedent de greix et crea una figura mòrbida. Ets l'ombra del no-res.
Però jo gaudeixo veient-te nua, desprotegida. No caldria ni lligar-te, però ets tan poca cosa, un ésser immund, tacat dels propis excrements; caldria anomenar-te la reina sutjosa: però ben cert és que ni així series reina. Per molt llardosa que siguis, plena d'orins i nafres; ni els insectes vénen ja a veure't. Només jo goso entrar a aquest forat per posseir-te sòrdidament.
dilluns, 21 de novembre del 2011
D'igualtats
Qualsevol tarda d'estiu el color groc tenyia l'ambient. Un groc difós que es barrejava amb la pintura de la bicicleta del Marc. Tenien per davant una pujada infernal. Amb prou feines podien començar a encaminar-la; sempre havien de baixar i remolcar-la a peu. I és que aquells cent metres que pujaven al turó del poble els feien lliures. Se sentien independents, llunyans, solitaris. Allà començaven a viure d'una altra manera. No sentien els pares, sentien ocells. I quan escoltaven el bosc, treien el berenar de la motxilla; pa amb oli i sucre. Tots dos asseguts, mirant l'horitzó ple d'arbres. Tots dos endrapant, sense dir-se res, però dient-se molt.
En acabat, sense moure's del lloc; arreplegaven pedres petites i les llençaven amb força. El Quim sempre arribava més lluny que el Marc. El primer dels dos tenia més força. Tot sovint l'anomenaven el tonto del poble. Ell reia, però el Marc no; mai reia quan ho sentia; era aleshores quan l'agafava i se l'enduia al turó, on no hi havia ningú més que ells dos... l'horitzó, els boscos i la igualtat de la natura.
divendres, 18 de novembre del 2011
De rebuig
La navalla està afilada pels dos costats.
Aquesta nit dormiré al terrat.
Ep, Sònia, no caminis per la cornisa,
o aquesta nit et convertiràs en una submisa.
Tinc la goma estirada a més no poder.
El vespre ha estat ple d'afers.
Ep, Marta, no t'apropis més a mi,
o el vespre et portarà a la fi.
Suaument entra la punta dins la pell.
Migdia passat per aigua a casa del rei.
Ep, Cristina, no et passis ni un pèl,
o als migdies no veuràs el cel.
Tanco els ulls mentre premo fort.
Ara és quan puc dir que tinc molta sort.
Ep, Daniela, deixa els diners i fuig,
fes-ho ara que encara no em causes rebuig.
dijous, 17 de novembre del 2011
De mal
Es deia Berta. Caminava amb les cames eixarrancades. Parlava amb dificultat. Anava mal vestida i no es pintava mai. Però, com els seus ulls eren del color del mar, cada nit dormia al cotxe de davant.
Es deia Berta. Els seus pares la van fer fora de casa quan va ser major d’edat. No treballava. Menjava el que trobava a les escombraries. Però, com els seus ulls brillaven tant, no hi havia nit que no dormís abraçada a un amant.Fa dies que no ronda per la plaça. Fa moltes nits que no es renta a la font del carrer de dalt. Ells la busquen, perquè saben que els seus ulls són únics. Ells la busquen, perquè no li veuen res d’interessant als seus vestits. Ells caminen com sonats, preguntant a les faroles i els arbres. Però la resposta sempre queda suspesa en un alè de pixum de gat.
Es deia Berta. Ahir la van enterrar. Els serveis socials de la ciutat van recollir-la tirada entre contenidors i xeringues. Els serveis socials l’han rentat i li han posat un vestit elegant. Resta estirada dins d’un taüt barat, és una cerimònia sòbria, tot i que hi hagi algun que altre ebri. Resta estirada mirant amunt, perquè ningú gosa tancar-li els ulls del mal.
dimecres, 16 de novembre del 2011
De cubilets
Dijous tarda, fa fred i el Víctor i el Pau estan a casa asseguts al sofà de pell. Estan completament avorrits, ja s'han explicat tot el que havien fet durant el dia. Com no saben què fer, un dels dos treu un cubilet i proposa jugar a daus; però només en tenen un; així que opten per jugar a endevinar el número que sortirà.
Sacsegen el cubilet i el tomben. El Víctor li pregunta el Pau què hi ha dins. I ell li contesta que fins que no l'aixequi no ho podrà saber. Però el Víctor insisteix i li fa dir un número. El Pau diu el 4. Aixequen el cubilet i a dins hi ha el dau, amb la cara superior amb el número 2.
Has fallat, diu el Víctor.
El Pau li contesta que no, que no ha fallat. Simplement, diu, era impossible saber quin número era. Només podia optar a una probabilitat, és un joc, res més.
El Víctor li dóna el cubilet i li diu que li faci el joc a ell. Així ho fan. I quan el cubilet està tombat, el Pau li pregunta quin número hi ha dins. El Víctor l li contesta que tots, des de l'u al sis.
En sentir-ho, el seu amic, que és molt astut, li diu que sí, que tots estan a dins, però que ell vol saber quin és el número que està cara amunt.
El Víctor li contesta que totes les cares estan cara amunt, de l'u al sis. I que, simplement, totes les sis opcions es reduiran a una de sola quan aixequin el cubilet, però mentrestant, totes estan cara amunt. Com a mínim, a la seva ment.
dimarts, 15 de novembre del 2011
D'animals
De matí em van dir que era un home llop. Així que vaig aixecar-me udolant. No en sabia, però ho vaig intentar.
A les dotze en punt, quan ja tenia la gola cremant, vaig rebre una carta certificada, es veu que era un ós polar. De manera que vaig buscar una cova on hivernar. No sabia estar-me quiet, però ho vaig intentar.
De nit, quan les hores ja desapareixien, un colom missatger va dur-me un sobre segellat. En obrir-lo vaig llegir que era un mussol. Però no m’ho vaig creure. Vaig seguir fent d’ós polar i, de bar en bar, em vaig posar a plorar. Tu no eres ni un home llop ni un ós polar; però jo estava sol com un mussol. I la lluna em cridava per megafonia. I jo no la volia escoltar. Estava clar que el que deia em feia mal. Però un cop, un ocell carronyaire ja em va avisar, els animals més salvatges no són els que cacen i mengen, sinó els que poden estar en companyia i acaben sols.
El dia va acabar i l'endemà ja mai va arribar. És inútil creure que tot ha de tenir un final, si hi ha coses que no s’inicien, per què hauríem de creure que s’acaben mai?
dilluns, 14 de novembre del 2011
De pisos
La Justina viu al centre de Barcelona, ja fa un any que va aconseguir un augment de sou i, des d’aleshores, cada dia parla amb el seu marit per mirar de canviar de pis.
Els dos creuen que certament han de mudar-se, l’habitatge en el que viuen és gran, però ara que tenen més diners volen un espai més gran. Tot i el desig dels dos de poder oferir una llar molt més gran als seus tres fills, no busquen res de manera concreta. Sí que algun dia es paren davant d’alguna immobiliària per observar els cartells que tenen exposats a l’aparador, però no entren a preguntar mai. Tampoc no truquen als telèfons que pengen dels balcons, ni consulten els anuncis classificats dels diaris, i encara menys no esbrinen res per Internet.
Després, però, sembla que tota aquesta tendència canvia i, en pocs dies, es tornen uns autèntics experts en la matèria; comparen, estudien preus, miren zones, fan una fulla de càlcul amb els més interessants, aprofiten els migdies per visitar pisos en venta i, a la fi, compren un pis a una banca. La jugada els hi ha sortit bé. Tan bé que en poc menys d’un mes ja han fet les mudances i han entregat el seu vell pis a la mateixa banca.
Al cap d’un parell de mesos, una borrasca fa una aparició estel·lar. Vent i pluja. Molta aigua. La família es queda a casa i decideix no fer l’excursió que tenia prevista per aquell diumenge. L’aigua de la pluja xoca contra els vidres del pis. Les gotes colpegen amb força i, a cada cop que rep la finestra, les parets ploren. Aviat el pis mostra un aspecte dantesc. Amb totes les parets plenes d’aigua i el sostre ple de sang. La nova família que allí habita entra en pànic. I la Justina arrenca a plorar. Es tanquen tots al lavabo i deixen passar la turmenta. Després tot torna a la normalitat, les parets s’assequen i els sostres tornen a ser blancs.
Les gangues són barates, però moltes d’elles porten sang incorporada.
divendres, 11 de novembre del 2011
De divendres
Divendres. Per fi s'acaba la setmana. Ell ja no haurà de dormir amb la seva dona, ni escoltar les obvietats que ella diu. Podrà iniciar un altre vida, diferent a la que cada dia li fa jugar el seu escriptor. I pensa que serà del tot original. Que canviarà les regles de joc. Que la vida serà un camí desconegut ple d'aventures. Però mentre ho pensa s'adona que tot aquell pensament és, també, obra del llapis assassí. Del mateix llapis que guia, cada dia, tots els seus moviments. No tan sols veu que la seva vida depèn de l'estat d'ànim de l'home artista, sinó que també observa, amb claredat, com els seus pensaments de rebel·lió són tan ficticis com la seva dona, com la seva amant, com les lleganyes del matí i les dutxes matutines. Fins i tot l'homenet del més enllà. I, cal dir-ho, ell també. Ell també és fals, és tristament una invenció. I res del que pensi serà propi. I en saber-ho s'entristeix, i vol tirar-se per la finestra, però si ho fa no serà ell, sinó l'altre; i per tant no ho fa. I pensa què fer, però sap que no és ell qui pensa. Tota la vida és un engany. Tot engany és la vida. Tant pel personatge com per l'escriptor.
dijous, 10 de novembre del 2011
De dijous
Dijous. Avui torno a agafar jo les regnes. Aquest cavall desbocat ja em té bastant cansat. Qualsevol dia no el faig llevar. Mira'l. Dormint tan plàcidament al costat de la seva dona. Sembla que estiguin tan enamorats. Sembla que ell sigui tan bon jan. I en canvi ni té amor ni bona fe. És el diable en persona. Sempre queixant-se, sempre malparlant. Algú li hauria d'ensenyar que no es mossega la mà que et dóna de menjar. Em sembla que crearé un personatge que li digui.
Mira, ara truquen al timbre. Ella no es desperta, però ell sí. S'aixeca i es posa una bata. Quan és al costat de la porta pregunta qui és, i un home li contesta que és un personatge del més enllà.
A l'instant ell pensa en un home que ve a salvar-lo, a treure'l d'aquella absurda història en que l'autor l'ha ficat. Se li dibuixa l'alegria en el seu rostre i obra la porta esperant una figura sobrehumana, un Déu. Però veu un homenet de baixa estatura, amb la camisa oberta, mal afaitat, despentinat, els cordons de les sabates descordats...
Enfadat, ell li diu: "No t'esperava a tu". I l'homenet li contesta: "Mai ens esperem res del que passa, i tot és gràcies a ell, el creador, vigila no li mossseguis la mà o acabaràs sense menjar".
dimecres, 9 de novembre del 2011
De dimecres
-Dimecres, aquest dia sí és el centre de la setmana. No pas el dijous. Quina estupidesa. Per què el dijous ha de ser el dia del mig? Si el cap de setmana no té res a veure amb la setmana-. Em pregunta ell, quan està estirat encara al llit, amb la seva dona al costat. Ella se'l mira amb un posat seriós. No sap amb qui parla.
-Amor, què dius? Amb qui parles? Amb mi? Últimament estàs molt rar. No sé què et passa, però veig que penses més del normal, que camines delirant, que tanques els ulls i parles amb gent que no hi és-. Li diu ella, abraçant-lo amb les seves suaus mans.
-No parlo amb ningú. O sí. Com vulguis tu... Total, amb qui parlo no m'escolta. Tan sols continua amb les seves preocupacions. Creu que és un artista, un geni; i només és un pobre home ofegat per les seves cavil·lacions. Un dia, amor, un dia ens revelarem... Aquest dia tu i jo serem lliures, no caldrà que amaguem els nostres amors extramatrimonials, no caldrà que fem tot d'amagat, amb aquesta intriga insuportable i caduca. Aleshores, ell deixarà d'existir. I nosaltres començarem a ser.
dimarts, 8 de novembre del 2011
De dimarts
Dimarts, tot continua igual. Tot és diferent. És graciós veure com els personatges es desesperen quan fan el mateix cada dia, sense adonar-se que, cada cop, fan una cosa distinta. La seva rutina es basa en la meva imaginació. I la meva ment mai es repeteix. Però ells s'avorreixen, badallen, tornen a repetir les frases pessimistes que sempre els envolten.
Jo m'esforço, creo! I ells reaccionen amb unes vides tristes, grises, sense cap tipus de devoció per res. Tota la meva força és un no-res; tot queda diluït per la seva culpa. Ells s'entossudeixen en desesperar-me. Volen fer-me creure que avui, dimarts, tot és igual que ahir, dilluns. Però no, jo no ho accepto, teclejo amb força, faig una pausa, tanco els ulls i els veig en el meu món imaginari. S'ho estan passant bé, fan l'amor, són caçadors furtius en busca de cors. Torno a obrir els ulls i edifico paràgrafs, amb frases cèlebres i un enginy majestuós. Relaxo els músculs i torno a llegir el que he escrit. Però a mesura que llegeixo els veig davant meu, tediosos. Demanant alguna cosa més original.
dilluns, 7 de novembre del 2011
De dilluns
Dilluns, s'inicia el moviment. La mandra queda enganxada als ulls mentre ells dos es treuen les lleganyes. Estan estirats al llit. No volen treure's els llençols del damunt. No volen aixecar-se. Però hauran d'abandonar els besos per començar una rutina cíclica e infinita. Primer la dutxa, després les dents, a continuació la roba, tot comença, res acaba.
Els dos es distanciaran, ell marxarà al centre de la ciutat a treballar, ella anirà als afores. Ell es passarà tot el dia assegut a un despatx, contemplant una pantalla plena de números. Ella muntarà a cavall, donarà de menjar als animals, netejarà la quadra. Ell mirarà, de tant en tant, la foto que té d'ella a sobre la taula. Ella es tocarà el collaret que ell li va regalar el primer dia que es van besar.
La vida del dilluns transcorre separant i, després, unint. El retrobament a casa és feliç, cada un amb la seva parella, cada un amb la seva família.
divendres, 4 de novembre del 2011
D'armadura
L'Armand està assegut a una cadira de ferro. Capcot, manté els ulls tancats. Els obre i es mira el cos. Està completament nu. Ja fa una estona molt llarga que està allà; no se sap de quants minuts, hores o dies estem parlant, però si se sap que no s'ha mogut ni un pèl.
L'Armand agafa la roba que té al moble del costat, es posa els mitjons, els calçotets, els pantalons i la samarreta. S'alça i pren una pesada armadura per col·locar-se-la al damunt. Tarda uns minuts en fer-ho. És complicada de posar i porta diferents capes. Mentre el ferro va cobrint-lo es diu a si mateix que res no pot travessar aquesta protecció. S'ho diu un i un altre cop. Es posa un casc que li cobreix tota la testa, deixant només els ulls al descobert.
-Maleïts ulls, sempre són el punt dèbil-. Comenta ficant-se els dits pel forat. -Qualsevol dia me'ls arrenco.
Segueix amb les sabates d'acer, l'escut de plom i, finalment, acaba el ritual prenent una llança afilada. Aleshores, se sent fort i amb prou coratge per girar-se i veure-la allà, a la mateixa cambra on és ell. Resta al seu costat des de fa molt temps, dient-li coses en veu baixa, despullant-se lentament, provocant-lo; demanant-li que vagi a posseir-la.
-No puc, l'armadura no em deixa-. Li diu, després d'agafar aire.
dijous, 3 de novembre del 2011
D'així
La fredor de les teves mans em sembla calenta en un mes com aquest, tan gèlid. La neu, a fora, cau amb força, no t'ho pots ni imaginar. He arribat abrigat i, ara, em sobra la major part de roba que duc. Acostumat com estic a estar sempre nu, al teu costat; tot el que no és natural em sobra si m'apropo a tu. Se'm fa estrany haver d'estar assegut, a la teva vora. Recordes les llargues jornades en que no sortíem del llit? No ens calia res, ni menjar, ni beure; l'un ben junt de l'altre. Si teníem fred em besaves i, en pocs minuts, ja hi érem altre cop, estimant-nos, suant. No ens importava la vida, no ens preocupàvem per tot el que ens perdíem, només ens interessàvem pel que guanyàvem.
Els teus moviments eren tan sensuals... Res a veure amb el teu ritual estàtic d'ara. No m'agrada el posat que tens, tan seriós, tan artificial, ple de pintura, que res té a veure amb tu. Tu no eres així, tu no ets així, no vull recordar-te així.
dimecres, 2 de novembre del 2011
De cambres
Poca llum entra a la cambra. Les parets són negres i les finestres estan protegides per unes cortines grises. Ell està assegut a l'única cadira del menjador, davant d'una taula de grans dimensions. La taula és de fusta, d'aspecte molt rústic. Amb la mà dreta aguanta una gran gerra plena de cervesa. Fa glops llargs, però amb pauses entre ells. Ja fa temps que no necessita llum artificial a casa seva. Ja fa molts anys que no vol que els colors corrompin la seva vida. Ell és pur, autèntic. No necessita d'elements exteriors, només li serveix una cosa, la imaginació. Tanca els ulls un segon i, en obrir-los, està a una altra habitació, plena de gent. Hi ha amics seus. Familiars desapareguts. Gent que no coneix. Artistes i meuques. Tot un món privat dibuixat amb gran detall.
Al fons de l'habitació una orquestra de cambra toca una cançó; els músics van vestits com en Pare Noel. Davant d'ells dues dones, una rossa i una morena, s'abracen i es besen, es magregen i es despullen; aviat els seus cars vestits queden per terra i elles s'estiren a un sofà per començar a gemegar. El sofà és de color blau i, al costat, hi ha una taula petita, que sustenta una colla de castellers. Construeixen un castell molt alt, amb una gran pinya, i van pujant els pisos fins que troben el sostre, però l'obren i continuen més amunt. Un dels qui crida i mana com ho han de fer és el germà d'ell. Està feliç, ple de joia. Al seu costat un home nu comença a vestir-se, primer es posa uns pantalons, després uns calçotets, una jaqueta i, al damunt, una camisa. Els mitjons se'ls posa a les mans, s'asseu a un tamboret i inicia un recital acústic. El piano toca una cançó que res té a veure amb la de l'orquestra de cambra, però això no importa, o sí, tot depèn de qui ho llegeixi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)