Relat de sanguinaris

Un poble situat a una vall. Rodejat per muntanyes altes. Un clima particular. Núvols enganxats als cims. Una casa a dalt de tot. Per arribar-hi cal tota una nit de carruatge. Ningú gosa anar-hi. Però saben que allà hi viu un dels nobles més poderosos de la comarca. No l'han vist mai. Només n'han sentit a parlar. Els seus criats baixen, un cop a la setmana, per carregar la despensa. Es diu que ell viatja molt, però sempre ho fa de nit. També es diu que els llops udolen quan marxa. I a una vall com aquesta, els udols ressonen molt.

No cal que expliqui que, quan se senten els licantrops, tots els habitants del poble tanquen finestres i portes. Són nits de por. Tothom dorm atemorit. Ningú vol ser víctima d'uns fets que desconeixen, però dels que tothom en parla. Si bé cal explicar que només una finestra queda oberta. És la d'ella, la dama blanca. Sempre, plogui o nevi, faci fred o calor, sempre deixa la finestra de la seva habitació oberta. 

Per això, quan les nits de la por es fan presents, el poble viu en un silenci que només trenquen les frontisses rovellades de casa seva. I si el vent bufa fort, aleshores el soroll es torna encara més estrepitós, fent sonar amb força els cops dels marcs de fusta amb la paret.

Silenci trencat per udols, vent, cops... i una dona gemegant. Crida de plaer, però els que la senten es pensen que són esglais de terror. Té les cames obertes i el cos nu. El noble senyor li està xuclant la sang de l'entrecuix.