Relat de temporals

Encara no era època de nadales. Ni tan sols hi havia llums nadalenques als carrers de la gran ciutat. Però al poble de Nica un gir meteorològic inesperat va provocar una gran nevada. La neu va cobrir la fosca casa de blanc. Allà dins, ella i ell, desconeguts per la resta del món, van quedar-hi aïllats durant dos dies.

Explicar el que allà dins va passar ocuparia una novel·la sencera, però no és la meva intenció, sinó que el meu objectiu és centrar-me en el punt àlgid viscut en un habitatge que no comptava ni amb corrent ni amb llar de foc.

Abrigats amb el que tenien en el moment que van ser caçats pel temporal, ambdós tremolaven i buscaven fórmules per passar el fred. Picar de peus a terra. Caminar donant voltes amunt i  avall. Parlar, parlar i parlar. Però res servia per escalfar l'ambient.

En un moment donat, ella li va demanar que el volia ben lluny. Va argumentar la seva decisió explicant que no tenia res en contra seu, però que anys enrere havia conegut el fàstic personificat i, després d'allò, va odiar tota la humanitat. Per això va decidir viure sola. Per això es trobava a prop d'aquella misteriosa casa quan Èol, fill d'Hípotes, va bufar tan fort que va dur l'hivern abans d'hora.

Ell no va contestar i va seguir caminant. Rodejant-la. Sense dir-li res. Es miraven als ulls, però no es deien ni una sola paraula. Fins que, no se sap per què, ell se li va acostar per darrere i li va xiuxiuejar a cau d'orella: "no et moguis". Aquest fet, del tot causal, va provocar un estat catàrtic en ella. Va quedar paralitzada i només va poder pensar amb algú apuntant-li amb una pistola per l'esquena. 

Certament no anava desencaminada. Una arma letal era ben a prop del seu cor. Uns llavis prohibits s'acostaven mortalment al seu coll.