Relat de bipolars

A tres quarts de nou, la Cristina canta una cançó popular sota la dutxa. L'ambient casolà és familiar, agradable, ple de felicitat. El fill està esmorzant i el pare fa la bugada. Totes les finestres estan tancades. A fora, plou. El dia gris no té res a veure amb el dia cromàtic que es viu dins d'aquell pis. 

Vint minuts més tard, ella ja s'ha canviat, tot just s'està pentinant. Però ningú canta. El silenci és la nota predominant en un espai ple de boira fictícia. Fill i pare s'amaguen a l'habitació. Saben que sortir al passadís pot comportar riscos innecessàris. Com rebre un crit, una sabata o vés a saber què. Així que decideixen seguir atrinxerats. Ho fan jugant, alegrement, però amb el temor perseguint-los per dins del cos. Aquella dona que cantava amb dolçor sota l'aigua de la dutxa, ara, respira profundament. És a l'aguait. Espera el moment oportú per esbroncar el primer que es trobi, sigui gran o petit; familiar o desconegut. 

El vent a vegades bufa de garbí, però quan vol canvia i ho fa de tramuntana. Cal sempre estar preparat per posar bé les veles, o la barca bolcarà.