Després de sopar, ell li va proposar anar a caminar fins a l'espigó. Volia ensenyar-li, li va dir, "la bellesa infinita del cel nocturn". Ella, naturalment, va acceptar. Així que van caminar durant deu minuts, agafats de la mà, i parlant en comptades ocasions. Es miraven i somreien. Després abaixaven el cap i respiraven profundament. Se sentien plens. No necessitaven dir res. Eren còmplices i esperaven un futur gairebé etern.
De camí no s'aturaren per comentar el sopar, ni tan sols expressaven les agradables sensacions que ambdós tenien. Només caminaven i caminaven.
Quan ja no hi havia més terra per caminar, van arribar al destí. Es van asseure, ell la va abraçar i van aixecar el cap. A dalt de tot, en mig d'una immensa foscor, calia esperar veure les estrelles. Però no hi eren. No n'hi havia cap.
El desconsol va apoderar-se de tots dos, fins que ell li va besar el coll. Aleshores li va dir: "Les estrelles només són la cirera del pastís, no em calen si puc menjar-me la resta de les postres".
4 comentaris:
La vida s'ha de mirar del cantó positiu, no?
per un moment he pensat que s'anaven a suicidar... però el teu final és molt millor! ;P
De fet els estels, heran una excusa com qualsevol altre.
De fet els estels, heran una excusa com qualsevol altre.
Publica un comentari a l'entrada