Les motxilles s'omplen ràpidament. El soroll de les cadires arrossegant-se pel terra fa mal al lector. Els ulls brillants de la professora entendreixen l'escriptor. Ella aixeca el cap, tan sols un moment, buscant una de les seves alumnes. No la troba i es preocupa. "Haurà marxat sense dir res?" -Es pregunta.
Mou el cap d'un costat a l'altre de la classe. Només veu siluetes movent-se. Cap de les persones que veu li importa el més mínim. No presta atenció ni tan sols a l'alumne que resta contra la paret, amb una postura del tot extravagant. Ella segueix buscant. Els alumnes van maxant. Creix la preocupació. Disminueix el nombre d'estudiants. Al final només queda l'estrany personatge encarat a la paret.
El posat d'ella és del tot decebador. L'humor que respira és negre i malaltís. Vol marxar de l'aula. Està enfurismada. Agafa les seves coses i s'apropa a l'alumne que li dóna l'esquena. Li posa la mà damunt de l'espatlla i li demana que marxi. Ell s'aparta i, per fi, la veu. La troba de genolls, amb cara avergonyida i els llavis inflats.
La professora respira profundament. Es tranquilitza. Somriu. El seu amor encara és allí.
1 comentari:
Com ho diria.....m'han quedat els ulls així : -@_@- No m'ho esperava
Publica un comentari a l'entrada