Relat de perduts

A l'hotel Villerville, situat entre els carrers de Fontesviu i de Rigoletria, hi vivia un home d'uns cinquanta anys. Tenia lloguer permanent de dues habitacions. Una d'elles era de grans dimensions, una suite imperial. L'altra era més petitona, però amb llit de matrimoni, també.

Una tarda d'hivern, quan tot feia pensar en una gran nevada, el sol va sortir amb força entre els núvols i va inundar la gran habitació de rajos solars. A causa d'aquest efecte meteorològic sorprenent -per aquella època de l'any-, es veié obligat a usar l'altra cambra, que tenia llogada precisament per quan passaven aquestes coses.

Sortí corrents de l'habitació i creuà un llarg passadís que separava ambdós extrems de l'hotel. Allà es trobava la room 504, la seva. 

Sense trucar a la porta, va posar la clau magnètica i va esperar a què s'obrís automàticament. Quan això succeí va veure una munió de gent circulant per la seva llar alternativa. Estaven tots rastrejant les seves coses. Portaven lupes. Obrien calaixos. Analitzaven els seus mitjons. Filmaven el contingut de la petita nevera.

Ell va voler fer un crit que els deixés a tots sorpresos; però va dubtar i, aleshores, ja fou massa tard. Un dels espies el veié i, lluny de fugir corrents, l'agafà pel braç i el va obligar a seure al sofà de cuir que hi havia a tocar del llit.

-Hem trobat restes d'un líquid enganxifós. Estem estudiant si denunciar-lo a la Comissió Internacional de Cremes Facials.

-De què em parla? Què fan a la meva habitació? Qui els hi ha donat permís per entrar? -Va contestar preocupat l'acusat.

-Això no importa, demani perdó. Supliqui. Volem redempció. No importa la seva privacitat, només importa la nostra intimitat! Supliqui clemència! Excusis per haver deixat aquí aquest líquid fruit de la perdició.