Relat de grans

El Jan i l'Àlex eren molt amics. Si mai els haguessin demanat fer una gradació d'amics, un fet -tot sigui dit- desagradable, segur que s'haguessin posat entre els tres primers. Quedarien col·locats a sobre dels caixons del podi de final de carrera. Amb una gorra al cap i una ampolla esquitxant cava a tort i a dret.

Però la vida no és una carrera, i molt menys l'amistat. Ells dos ho sabien. Per això actuaven amb naturalitat. 

Hi ha dos tipus d'amistats, les que neixen a la infantesa i les que es creen a la maduresa. De la primera tothom reconeix una etapa on el despertar sexual ajuda a posar foments que duraran tota la vida. Comentar la primera cita, barallar-se per la primera amiga íntima, al·lucinar amb el primer coit. Tot plegat ajuda a crear un ambient íntim que teixeix les relacions humanes. 

De la segona, però, ningú reconeix res. Segurament perquè succeeixi ben poques vegades que dues persones fan amistat desinteressada un cop ja no són nens. Els anys passen i l'home i la dona es corrompen. 

El Jan i l'Àlex també tenien l'ànima podrida, però van poder crear una situació poc usual que els va dur a una situació nova. "Els grans no comenten, experimenten", li va dir un dia el Jan a l'Àlex. 

Les ganes d'experimentar, ni que sigui en mons ficticis, els van dur a compartir coses que mai haguessin pensat.