Relat de curiosos

A l'habitació que dóna al carrer, la finestra està tancada. A fora fa un fred que pela. Les llums, apagades, no il·luminen res. La casa és tancada. Però, a un altre lloc ben diferent, el Josep està content i porta més de mitja hora fent fotografies al seu fill. L'abraça, el petoneja, li diu que se l'estima. Se li infla el cor a cada cop que li agafa la mà. Ningú no gosaria dir que no se l'estima. És autèntica adoració. De fons se sent una dona que diu: "Com se l'estima! Què maco".

El Josep es gira i li diu que sí amb el cap. I és que se l'estima molt, amb bogeria. Si això fos un poema carrincló parlaríem d'una estimació primaveral, eixida de la rosada que adorna les roses matineres; però no ho és pas, i ens hem de centrar en uns fets dels que desconeixem els seus orígens. Només sabem que hi ha un home, el Josep; el seu fill, a qui s'estima molt; i una dona que diu coses per darrere.

Ens agradaria saber molt més, perquè som curiosos, xafarders. Per això perdem interès per esbrinar què passa quan, de cop i volta, un home ben vestit aparta el Josep del seu fill i tanca el taüt.