Tancats en un armari. La dona de blau i l'home de verd respiren. Senten veus. Escolten plors. Hi ha algú que ensuma carn. Ells dos tenen por. No volen ser les postres del caníbal que cerca fer la gran quiexalada.
En qualsevol altre lloc, l'odi hagués enfurismat tant aquests dos personatges que, de ben segur, s'haguessin insultat, escridassat i maltractat. Fins ara no han pogut estar mai tan junts. No han volgut fer-ho i no ho han fet. Si bé han estat coherents amb l'actitud que promulgaven, no se sap si ho eren amb els sentiments que conreaven. Però el cas que aquí concerneix és el de dues persones situades en un lloc estret -un armari-, obligades per la por -de no ser menjats-, i atemorides -de descobrir els seus sentiments-.
Hi ha tan poc espai que les mans s'agafen. Els cossos es comprimeixen. S'abracen. Es besen. S'acaricien. S'obliden de l'exterminador que ronda pel pis. Es despullen. Fan l'amor. Tenen tanta passió que es mengen, l'un a l'altre.
6 comentaris:
No puc pensar ni per un moment, que ningú en dos dits de front, pugui estar per res que no sigui la por i la lluita per la supervivència, en una situació així. Ni de veritat ni de ficció, és gairebé incoherent .
ostres, quina pena, no? ara que han decidit exterioritzar elks seus sentoments esmengen! iaiaiaia
Carai noi! quina gana! Tura.
Hahhahahahaah, Tura, m'ha fet gràcia el teu comentari.
@Gemma: Dona... si ells dos també són carnívors...
@Jud: pena? potser això és el que volien!
@Tura: a tu t'ha entrat gana? compte!
Publica un comentari a l'entrada