Relat de picar

Després de què ell piqués a la porta, ella va obrir-la. En veure's, ell li va picar l'ullet. Ella es va fer la ronsa, es va girar, com si no anés amb ella. Però va deixar la porta oberta. Fet que ell va aprofitar per entrar i, de pas, picar-li el cul. Amb aquest gest, però, ella va reaccionar diferent. Es va enfadar. No va cridar, però li va anar de poc. Es va girar i es va plantar davant d'ell. "No ho tornis a fer o et picaré els dits", li va dir mentre li agafava la mà. Ho va dir amb veu autoritària. Qualsevol persona hagués emmudit de cop. Fins i tot alguns haguessin marxat. Però ell, insolent com era, li va fer un bes als llavis. Un bes curt. Un "pico", que diuen els castellans.

Ella, aleshores, va sentir com el seu cos cremava, com es desfeia. El seu control obsessiu de totes les coses va quedar destruït en un instant. No tenia cap superjo que la privés dels seus sentiments. Era lliure, se sentia com un ocell escapant-se de la garjola. Després d'agafar aire amb una gran glopada, va voler besar-lo, amb força, agafant-li els cabells i acariciant-li el coll. Però ell ja no hi era. Havia desaparegut de l'escena, de casa seva, de tot arreu. Els records vénen i marxen quan volen, no pas quan un vol.