Mentre el vent xiuxiuejava els arbres del jardí; ell li deia a cau d'orella: "Em costa desenganxar-me de tu, però ho aconseguiré". Era una tarda freda, típica de tardor. Les fulles cobrien gran part de la gespa mal cuidada. Havia sigut un dia dur, molt dur. Pel matí, a la feina, el cap l'havia humiliat. Al migdia, al restaurant, el xef l'havia fet fora. A la tarda, l'amant, l'havia tret del llit. I al vespre, en arribar a casa, havia estampat el cotxe.
Tot semblava indicar que aquell dia acabaria malament, molt malament. Però pel que es pot veure ara mateix, no és així. La seva cara reflexa una tranquil·litat immensa. Per fi les pulsacions li han baixat. Viu en un profund relaxament. Assegut, amb l'esquena recolzada a l'arbre, té la seva dona agafada pels braços. Li acaricia la cara. Li parla suaument. Se l'estima, se l'estima molt.
Una formiga puja per la cama de la seva estimada, ell la fa fora, amb compte, no vol matar-la. Però tampoc vol que es passegi per sobre del cos mort de la seva dona.
6 comentaris:
Redéu !!!!! Que la vol morta? No veig com pot ser que pensi que el dia no ha acabat malament, es clar que per ell seria pitjor haver-se mort !
mare meva! feia temps que no ens sorprenies amb un final tant macabre! sé d'una "negrota" que segur que li agrada. petonets
Aquest final és rodó !! amb tota la furia del dia va rematar la seva dona...
L'anònim soc jo, la Tura.
@Gemma: Com la vol no ho sabem, com està sí... o això ens fa creure l'escriptor...
@Judith: La negror és a prop...
@Tura: Si ets tu, ja no ets anònim! heheheh. Rodó en quin sentit? cíclic? ;-)
Ciclic no !! vull dir, final perfecte !! Tura.
Publica un comentari a l'entrada