De bé

Durant una nit de divendres, amb la casa plena de sang i membres mutilats, la preciosa protagonista de la novel·la de terror va aturar-se a l'escala que duia a les golfes i va cridar: "Reclamo una història que acabi bé!". Aleshores es va fer el silenci. Les finestres van deixar de donar cops contra els marcs i la pluja va esdevenir sorda.

No se sentia res. En aquell hàbitat on fins fa poc tot eren crits i persecucions de mitjanit, on la serra mecànica brunzia amb força, on els xiscles femenins es reproduïen després d'obrir cada porta... Ara no se sentia res.

La bella dona de somriure tímid tenia la pell de gallina. La seva blancor relluïa en un ambient de foscor. Es duia la mà als cabells i encongia el cos. Era conscient que, tard o d'hora, algun personatge estrany, creat pel malvat escriptor, apareixeria i la faria córrer sense atrapar-la mai. Estava farta de tanta corredissa, fins i tot creia que era millor deixar-se atrapar. Però l'instint natural no la deixava convertir-se en presa. La seva mirada atemorida va colpir tant al seu creador que, encara no se sap com, una goma va començar a esborrar aquell quadre. La casa, els cossos, els monstres i la por van desaparèixer. Només va quedar la silueta de la seva preferida. Al voltant seu va dibuixar un prat verd, amb una casa de color terra i un jardí verd sota un sol groc.

Ella va plorar, no se sap si d'alegria o de tristesa. Qui sap si de cansament. I entre llàgrima i llàgrima va quedar-se adormida. Moment que va aprofitar l'escriptor per posar-se al seu costat i fer-li un petó.